El príncep Hamlet, com qualsevol de nosaltres
BarcelonaH amlet ha estat objecte de les més variades interpretacions, mutilacions, reduccions i creacions a la recerca de les ressonàncies en la nostra societat, perquè desvela els racons foscos de l’ànima i conté sentències devastadores sobre els comportaments humans. Pau Carrió vol connectar la tragèdia del príncep i de Dinamarca amb el moment actual. I no només perquè massa coses fan pudor a Europa, Espanya i al món, sinó perquè la societat occidental sembla contagiada de la incapacitat de resoldre, d’encarar-se amb la situació, i assumeix la impossibilitat de fer res, entre el dubte, la resignació i la fugida. Hamlet ens interpel·la d’una manera quasi individual. No parla amb si mateix ni amb el cel, sinó amb cadascun dels espectadors. I aquest és l’encert i la modernitat d’una funció de soterrada violència que resol amb habilitat i senzillesa les difícils escenes del fantasma o la matança final, si bé en la recerca de la naturalitat sacrifica part de la necessària música de la paraula, la poesia, i mostra alguna incoherència -menor- fruit de la reescriptura.
És una lectura contemporània no perquè hi hagi referències d’actualitat ni s’alteri significativament el relat, sinó perquè humanitza els personatges amb una direcció d’actors que els despulla de qualsevol solemnitat i magnificència, i fins i tot introdueix curioses notes d’humor. La proposta se centra en la inacció d’un Hamlet impotent per esbrinar la veritat i actuar en conseqüència. Una mirada que, a més, implica els espectadors -ja sigui per amorosir les tres hores d’espectacle o evidenciar la nostra responsabilitat- quan trenca la quarta paret per fer-nos cantar amb una Ofèlia embogida i picar de mans amb un Hamlet eufòric per haver certificat el crim de l’oncle.
En un espai escènic neutre de gran utilitat i presència (Sebastià Brosa), Pol López expressa amb inusitada transparència l’angoixa (tan actual!) del príncep. Un Hamlet que pateix, plora, riu, s’excita i fingeix, com qualsevol de nosaltres. Superb en el primer monòleg, però sobretot en el Ser o no ser, amb el qual clava un punyal sobre la incapacitat de l’home per decidir el seu destí. Xicu Masó fa una creació càlida i entranyable de Poloni. Perfecta Maria Rodríguez amb una Ofèlia fràgil i sentimental i Pau Vinyals com un Horaci que traspua l’amistat incondicional amb Hamlet.
