Publicitat
Publicitat

The Wedding Present se citen amb la nostàlgia per recordar 'Seamonsters'

El pròleg del festival omple l'Arc de Triomf

Les primeres hores de qualsevol gran festival musical van plenes de trobades amb amics i coneguts. Si el retrobament es produeix entre el públic, és fàcil que no es pari atenció al grup que està tocant, això si els músics ho permeten. Ahir els No More Lies no van deixar espai per a la conversa. Tocades les sis de la tarda, i amb un sol més estiuenc que primaveral, el trio de Sant Feliu de Guíxols va inaugurar el pròleg gratuït del Primavera Sound a l'Arc de Triomf a cop de hardcore . Qualsevol intent de petar la xerrada va quedar avortat per un volum poderós, el més fort de tota la jornada. El públic, aleshores encara escàs, ho va agrair seguint l'actuació des de ben a prop de l'escenari.

El concert de No More Lies sí que va tenir alguna cosa de retrobament, si més no amb una manera d'interpretar el hardcore melòdic. Així ho van entendre un bon grapat d'espectadors que recordaven les cançons de l'últim gran representant d'aquell so que va patentar el segell BCore fa una dècada.

Quan va arribar el torn de Jeremy Jay, la part central del passeig ja començava a omplir-se, sense estretors i amb una circulació força fluïda. I ara sí que es van sentir moltes converses entre el públic. Alguns passavolants preguntaven qui era aquell noi tan rosset que tocava una guitarra de color blau cel, i alguns indies de la vella escola es demanaven per què tot plegat sonava tan net. El californià, acompanyat per un trio, va ensenyar la seva cara més polida i delicada. Venia a presentar el disc Abandoned apartments , i tot plegat va quedar una mica abandonat. Al seu pop sintètic amb guitarra, agradable quan s'escolta en entorns més recollits, li va faltar una mica d'empenta, i ell mateix va anar una mica curt d'actitud.

Aquelles guitarres del 1991

A les vuit, el passeig es va animar. Era el moment de rebre el britànic David Gedge. El líder dels Wedding Present tenia la missió de revisar Seamonsters , un dels discos amb més personalitat del rock indie dels anys 90. Unes hores abans del concert, Gedge manifestava la seva felicitat a través de Twitter, satisfet pel resultat de la prova de so.

Gedge va sortir a l'escenari, acompanyat de la baixista Pepe le Moko, el guitarrista Patrick Alexander i el bateria Charles Layton. Cap dels tres havia participat en l'enregistrament del disc l'any 1991. Potser per això va costar que la cosa rutllés al principi. Potser per això Gedge va presentar el grup com "els semillegendaris The Wedding Present". De fet, no van començar a recordar Seamonsters fins que que va sonar Dalliance . Després van anar subministrant el disc amb una intensitat irregular, que va ser més efectiva quan més bo va ser el diàleg entre les guitarres. No pensava el mateix una dona, segurament una veïna del barri, que es va acostar a l'escenari per insultar el grup i preguntar-se sí allò era música, abans de marxar amb les mans a les butxaques de la bata. Coses del directe.

Després els nord-americans The Walkmen van servir un tast del nou disc Heaven , fent gala d'una èpica força efectiva en directe. Ho van deixar tot a punt perquè els seus compatriotes Black Lips rematessin la festa amb l'energia del pop tocat pel garatge.

Més continguts de