El públic més jove s’enganxa al Canet Rock

BarcelonaCap a la sis de la matinada, quan ja feia uns minuts que havia sortit el sol, una gentada cantava Quan tot s’enlaira. Els Txarango havien convidat la Dharma a compartir la cançó. Sis hores abans, aquell mateix públic, la majoria menor de 20 anys i femení, havia participat en una mena de karaoke multitudinari mentre La Banda Impossible enllaçava Miami beach (Lax’n’Busto), L’Empordà (Sopa de Cabra) i Bon dia (Els Pets). I encara abans s’havien deixat la gola cantant Jean Luc d’Els Amics de les Arts.

Un estudi sociològic ho podrà explicar científicament, però la fotografia d’aquests tres moments és prou eloqüent: el públic més jove s’ha enganxat al Canet Rock. Sens dubte hi té a veure tot el que té relació amb els rituals d’iniciació de la joventut, però encara més important és sentir-se reconegut en la banda sonora de la festa. És el que va passar amb les 19.700 persones que van pagar els 35 euros de l’entrada del festival. Probablement, per a bona part d’aquest públic no era especialment emocionant veure Pemi Fortuny novament dalt d’un escenari compartint micro amb Salva Racero, el cantant que el va substituir quan va deixar Lax’n’Busto. En canvi, vista la reacció davant aquelles cançons de fa dues dècades, és evident que les consideren part d’una història comuna. Són cançons populars de les quals no es pot apropiar cap generació. L’actuació de La Banda Impossible tenia un cert risc. Veure diferents cantants interpretant plegats peces com El vol de l’home ocell (Sangtraït) i Ei, Joan! (Ja T’ho Diré) podia recordar experiments nostàlgics com La Década Prodigiosa, i això hauria fet desconnectar el públic que no va viure aquells anys. És cert que no tota l’actuació va mantenir la mateixa intensitat (i que va sobtar l’absència de cançons de Sau i Umpah-pah), però la solvència de la banda i l’actitud dels músics van aconseguir engrescar els més joves.

L’extra necessari al directe

La directora del festival, Gemma Recoder, explica que pensen en aquest públic més jove quan programen grups com Els Catarres, La Pegatina, Oques Grasses i Txarango. Són bandes que, com les del rock català dels 90, s’han format en les festes majors i que, per tant, comparteixen actitud escènica i toquen interpel·lant constantment l’espectador, perquè se l’han de guanyar. Algunes bandes de pop també han après que un concert no és només l’execució instrumental d’unes cançons, sinó que cal alguna cosa més, tot i que val a dir que avui el nivell tècnic és prou sòlid en la majoria dels casos. Aquest extra pot ser el confeti que van llançar La Iaia, les explicacions de Sanjosex a l’hora de presentar els temes, Joan Reig rematant Si véns de Ja T’ho Diré amb la proclama “Visca La Banda Impossible lliure i socialista!”, la convicció amb què Lluís Gavaldà va dedicar Pau a la memòria de Guillem Agulló o el llit elàstic que van fer servir La Pegatina.

En aquest sentit, també va ser significatiu que durant el concert de La Banda Impossible el cantant dels Txarango, Alguer Miquel, pugés a l’escenari per cantar Corren dels Gossos amb Natxo Tarrés i Gavaldà. El mestissatge hereu del so Barcelona i de La Troba Kung-Fú ha agafat el relleu del rock català. Tanmateix, el principal perill del Canet Rock del segle XXI és repetir-se. Recoder encara no té clar si l’any que ve hi haurà festival. “La il·lusió és fer-lo, però no en tenim la certesa”, diu. Més enllà de la viabilitat econòmica, el problema que caldrà afrontar és la renovació del cartell. “El que no farem és repetir. La salut musical del país és bona, i si l’any que ve tenim grups atractius i ens podem inventar alguna cosa especial, ho farem”, avança Recoder. Josep Maria Mainat, líder espiritual del festival, ja advertia divendres que el Canet Rock dels anys 70 va morir perquè havien de repetir el cartell cada any. Al públic no se’l pot menystenir oferint sempre el mateix.