Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Vila-Matas es transforma en instal·lació artística

L’autor barceloní publica ‘Marienbad eléctrico’, on dialoga amb l’obra de Gonzalez-Foerster

La primera vegada que  Enrique Vila-Matas va ser convidat a formar part d’“una intervenció artística col·lectiva” va ser el 2007. La instigadora va ser Laura García Lorca, neboda del poeta andalús, i la proposta, segons va entendre l’autor barceloní, era preparar una performance a mitges amb l’artista francesa Dominique Gonzalez-Foerster. Vila-Matas va proposar a García Lorca que traguessin al jardí el piano de l’antiga casa d’estiueig de l’autor de Poeta en Nueva York : com que Lou Reed hi havia tocat feia poc, pretenia que Gonzalez-Foerster i ell mateix dissertessin sobre la influència de Walk on the wild side en les seves vides. Vila-Matas havia entès malament la col·laboració: en realitat, Laura García Lorca només volia que hi fes una conferència.

Va ser gràcies a aquesta interpretació errònia que l’escriptor va començar a col·laborar amb l’artista, fins al punt que gairebé una dècada més tard, acceptant l’encàrrec de l’editorial francesa Christian Bourgois, n’ha tret un llibre “feliç” i “insòlit”, segons explica, amb l’entusiasme que l’acompanya des d’ Aire de Dylan (Seix Barral, 2012). “ Marienbad eléctrico és una novel·la insòlita, un text de catàleg, un poema i, fins i tot, segons com es miri, una instal·lació artística”, afirma. La novel·la, publicada per Seix Barral, és un text híbrid, digressiu i fins a cert punt críptic, sobretot per als lectors que no estiguin familiaritzats amb el cosmos de referències de l’autor, que aquesta vegada arrenquen de Marcel Duchamp i es ramifiquen cap a Wim Wenders, Robert Walser, Claudio Magris, Julio Ramón Ribeyro i un llarg etcètera d’escriptors, cineastes i artistes. Com ja passava a Kassel no invita a la lógica (2014), el nou llibre de Vila-Matas està íntimament connectat amb l’art contemporani, ja sigui pels temes que tracta com per la forma escollida, a mig camí de la crònica, l’excurs, l’anàlisi i l’anècdota.

Convertir-se a la fe de l’art

L’art és una fe i crec que no és mala idea convertir la passió per l’art en el centre de la teva existència -diu Vila-Matas, reprenent unes paraules de la comissària d’art Chus Martínez-. Marcel Duchamp diu que li agrada el verb creure i que, en general, quan algú diu que sap alguna cosa, no és que la sàpiga sinó que hi creu. L’art és l’única forma d’activitat a través de la qual l’home es manifesta com un veritable individu”.

Entre les peces de Gonzalez-Foerster que Vila-Matas comenta al llibre hi ha TH.2058, Splendide Hotel i Nocturama. “Sempre que descric alguna de les obres de la Dominique em deixo coses, o poso l’èmfasi en detalls innecessaris, però a ella li agrada el meu punt de vista -admet-. Splendide Hotel estava integrada només per una habitació col·locada en un palau. Al Pompidou, aquesta habitació única estava tancada, i només jo en tenia la clau. Quan me la va donar durant la roda de premsa de presentació de la mostra em va dir: «No et recomano que hi entris. Potser no t’agradarà el que hi trobaràs». Però, com deia Borges, « la curiosidad pudo más que el miedo » i vaig acabar entrant-hi. L’habitació donava a una altra habitació, que també estava tancada amb clau. No es podia obrir”.

De moment, Gonzalez Foerster i Vila-Matas no s’han discutit mai. Potser un dels secrets de la bona entesa és que, sempre que es troben, les converses són “com una instal·lació artística”, oberta i imprevisible. Marienbad eléctrico segueix aquest camí.

Més continguts de