Publicitat
Publicitat

I és que aquí ja no s'hi pot estar

Fins i tot els qui diuen "és que jo sóc més de Manel" han de reconèixer que Els Amics de les Arts són simpàtics amb ganes, dalt de l'escenari. Encomanen bon rotllo, que bona falta fa. Dissabte a la nit a Cap Roig van aconseguir que Artur Mas ballés i piqués de mans (o això m'han assegurat: no el vaig arribar a veure en acció) mentre cantaven "i és que aquí la merda se'ns menja, i és que aquí ja no s'hi pot estar". Una tonada que bé podria al·ludir a Espanya, o a aquest món que sembla que es desintegra. I quan el quartet entonava "però no patiu que no esteu sols" davant d'uns quants representants del govern català (també hi eren Quico Homs i Ferran Mascarell), era inevitable recordar les paraules del mestre Quim Puyal comunicant al president que, si mai se sent sol, ha de saber que té un poble al darrere.

"Són temps difícils per a la cultura i la música, i a partir del setembre encara ho seran una mica més -diu un dels Amics, no em pregunteu quin-. Seran un 13% més difícils. Però, durant l'estona que duri el concert, penseu que teniu dret a fer l'animal". Llavors enceten el recital amb la cançó Carnaval . Si un extraterrestre aterrés en aquest instant a Calella de Palafrugell, deduiria que els catalans viuen moments feliços. I no s'equivocaria del tot: la prova que la gent té fam de festa és que les entrades per veure Els Amics de les Arts aquest 28 de juliol estaven esgotades des de fa dos mesos. Val a dir que han agafat rodatge des que a finals d'abril van presentar el disc Espècies per catalogar al Teatre Coliseum de Barcelona: parlen (una mica) menys i sonen millor.

"Mai havíem estat tan a la vora de Bob Dylan", comenta l'Eduard (o el Dani, o el Ferran, o el Joan Enric: sóc l'única que els confon?) fent referència als cartells que pengen dels fanals empordanesos, anunciant els artistes del 2012 al Festival de Cap Roig. Tampoc havien estat mai tan a prop de Miguel Bosé, ni dels Hombres G, ni de Paul Anka ni d'Alejandro Sanz.

I han tingut uns teloners de luxe: el trio La Iaia. Uns osonencs (un Ernest i dos Jordis) que "fa un any que ho peten", em diu una amiga, però que bona part del públic mainstream encara els té per descobrir. Descoberts o no, a Cap Roig tot déu canta com un sol home el hit del trio: "Jo vull ser la meva iaia".

Més continguts de