Som una societat cada cop més acrítica? (4)
Els filòsofs Josep Ramoneda, Daniel Innerarity i Marina Garcés debaten les conseqüències de l’acceleració actual sobre la reflexió crítica. Garcés parlarà del temps de la filosofia demà al CCCB
BarcelonaDes que la trista imatge d’Ailan Kurdi ofegat en una platja de Turquia va donar la volta al món, més de 300 nens han perdut la vida al Mediterrani. Han mort sense fotos i sense les mostres unànimes d’indignació. No ens importen les seves vides? ¿O eren exagerades les reaccions que va provocar l’Ailan? La voràgine informativa és tan gran que ens arrossega sense marge per a la reflexió. L’última informació mata l’anterior, sense donar temps per discernir sobre la importància d’una i l’altra. ¿L’acceleració dels nostres temps danya la nostra capacitat reflexiva? ¿La velocitat ens ha convertit en una societat acrítica? “Més que la velocitat, el que està renyit amb la crítica és no poder interrompre el corrent d’opinions i missatges que ens assetgen”, apunta Marina Garcés. La filòsofa serà demà la ponent del debat que proposa el CCCB dins del cicle El Nostre Temps.
Garcés considera que sovint es confon la crítica amb la llibertat d’opinió i assenyala que criticar és, precisament, discriminar entre un conjunt d’opinions. Recorda que la paraula criticar comparteix arrel amb el mot crisi. “Criticar és posar en crisi el que donem per fet”, diu. Però lamenta que aquesta actitud avui “està neutralitzada pel regne de l’opinió i per la imposició de dogmes cada cop més tancats”.
Crítica o opinió banalitzada?
Josep Ramoneda comparteix, en gran mesura, aquest punt de vista, ja que creu que “hi ha una confusió entre la crítica i l’opinió banalitzada”. El problema no és tant de pensament crític sinó de credibilitat: “Hi ha molt soroll i és molt difícil jerarquitzar”, afirma. Per fer-hi front reivindica la figura de l’intermediari. Defensa que “és necessària una mediació capaç de donar una certa garantia sobre el que es diu”. Per a Ramoneda, la velocitat i el volum d’informació actual permeten al poder “construir llocs comuns que no signifiquen res més que allò que volen els que els imposen”. I adverteix que “com més gran és la potència per vehicular missatges, més fàcilment es poden imposar”. Amb tot, el filòsof es resisteix a titllar d’acrítica la societat actual.
En canvi Daniel Innerarity no creu que aquesta definició sigui exagerada: “La necessitat de respostes immediates danya la construcció de les pròpies opinions”, diu. El filòsof basc lamenta que la societat “està construint un sistema en el qual hi ha poca reflexió”. I afirma que “això genera molts automatismes”. Contra aquesta situació, proposa una mica de silenci: “El més raonable per mantenir la capacitat crítica és dilatar les respostes”, apunta.
Reptes de la reflexió col·lectiva
La hiperconnectivitat actual facilita les relacions entre els individus i, per tant, hauria d’afavorir el pensament en comú. Però l’acceleració també pot abocar en un cert aïllament. Garcés considera que la relació entre l’individu i el col·lectiu s’està redefinint. Creu que, d’una banda, es “reforça la particularitat i els perfils personals”, però de l’altra, “es posen en evidència els límits de cada veu i es comparteixen àmbits que abans quedaven aïllats”. En qualsevol cas, la filòsofa opina que “falta molta experiència compartida” i que “avui la intel·lectualitat és necessàriament més col·lectiva”.
En aquest aspecte no coincideix tant amb Ramoneda, que, si bé reconeix que els drets socials sempre s’han guanyat col·lectivament, també creu que “el pensament en última instància és individual”. I no veu amb mals ulls “un cert individualisme fonamental”, que considera que “és un suport de la raó crítica”.
Innerarity s’emporta la discussió al terreny de la política. El debat i la reflexió col·lectiva d’una societat tenien lloc, tradicionalment, als Parlaments. Però avui “el temps de deliberació parlamentària no pot seguir el ritme dels canvis socials”, afirma. Explica que el sistema polític ha reaccionat donant més capacitat al poder executiu, que és més ràpid. Però adverteix que això pot anar en detriment dels nostres valors democràtics: “Les iniciatives legislatives ja no surten de les cambres, sinó dels governs. L’excepcionalitat s’ha convertit en norma”, diu.
La filosofia, imprescindible
En el que tots tres estan d’acord, a fi de mantenir una certa capacitat crítica i de pal·liar els efectes de la voràgine actual, és en la defensa de les humanitats. “Són més necessàries que mai”, diu Ramoneda. “Permeten una certa distància, marcar un punt de vista propi i no deixar-se atrapar per la velocitat”, afegeix. Innerarity reconeix que en la cultura de la utilitat immediata, “la filosofia no pot presumir de rendiments a curt termini”. Però està convençut dels seus beneficis: “Custodiem uns problemes que és bo que la societat no consideri mai superats”, defensa. Per a Garcés la filosofia no és útil ni inútil, sinó imprescindible: “Interromp el sentit del món. Permet meravellar-se, parar, mirar i tornar a pensar”.
