Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Mathias Énard, Jean-Claude Lalumière i David Foenkinos, tres autors que cal tenir en compte

El relleu de les lletres franceses

Tots tres tenen entre 30 i 40 anys. Els seus llibres viatgen en òrbites allunyades d'Amélie Nothomb i Michel Houellebecq, últims enfants terribles de la literatura francesa. No comparteixen generació, encara que per edat podrien acabar anant a parar al mateix sac. Les últimes novel·les de Mathias Énard, Jean-Claude Lalumière i David Foenkinos han arribat, però, en el mateix moment, i els ha tocat compartir el taulell de novetats a les llibreries.

Énard va néixer a Niort l'any 1972. Interessat per les cultures orientals des de ben jove, va aprendre àrab i persa i va passar temporades generoses al Pròxim Orient abans d'instal·lar-se a Barcelona l'any 2000. Poc després va aparèixer la seva primera novel·la, El tret perfecte (Pagès Editors, 2004), seguida dos anys després de Remuntar l'Orinoco (Pagès Editors, 2006). La publicació de Zona (La Otra Orilla, 2008), tour de force estilístic capaç de construir tot un món en una sola frase de mig miler de pàgines, li va permetre, a més de guanyar diversos premis, arribar a uns quants països europeus. Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants (Columna, 2011) hauria d'eixamplar encara més el reconeixement de l'autor, que s'ha proposat un repte literari menys extens i experimental però igual d'arriscat: construir una ficció a partir del viatge a Constantinoble -l'actual Istanbul- de l'escultor Miquel Àngel per dissenyar un pont de més de 900 peus de llargada que unís la ciutat amb el barri de Pera. "La frontera entre Orient i Occident no estava tan clara a principis del segle XVI -recorda Énard-. Sí que hi havia diferències molt marcades entre cristians i musulmans, però l'Imperi Otomà va ser tolerant amb els cristians i els jueus, fins i tot en l'àmbit legal. Els otomans van saber aprofitar la riquesa de la diversitat, cosa que no passava a Europa, en aquells moments". Parla'ls de batalles... és una lliçó de sensibilitat literària que es distancia de l'historicisme encartonat de la majoria de bestsellers .

Rialles, carícies i menús

Jean-Claude Lalumière (Bordeus, 1970) va debutar el 2010 amb El frente ruso (Libros del Asteroide, 2011), que gràcies al boca-orella va aconseguir vendre 15.000 exemplars a França. La novel·la és el catàleg de mediocritats i frustracions que acumula un funcionari del ministeri d'Afers Estrangers francès. El personatge observa el seu entorn amb sagacitat i detallisme, i les conclusions no són tan hilarants com les que podríem esperar en un llibre humorístic on hi ha experiències extremes amb coloms, algun viatge multiètnic i una excursió a la ruralia francesa vista a través d'algú que creu haver deixat enrere el substrat provincià, que tot i això segueix arrapant-se a ell com una puça al llom d'un gos.

Si Énard i Lalumière compartissin una trobada amb David Foenkinos (París, 1974), el romanticisme naïf i els acudits un pèl egòtics dels seus llibres no en sortirien gaire ben parats. Convençut que "l'amor i l'humor són el més important d'aquest món", Foenkinos ha publicat una desena de novel·les en deu anys. "No em sembla un mèrit important! Escric tot el dia, estic obsedit amb la meva feina", diu l'autor de La delicadesa (La Magrana, 2008), novel·la que Foenkinos encara té al cap per motius professionals. "Acabo d'enllestir el rodatge de l'adaptació cinematogràfica de la novel·la amb el meu germà Stéphane. Estem molt il·lusionats: el resultat s'allunya força del llibre, però val la pena", assegura. El personatge principal del llibre, la Nathalie, lluita per recuperar la il·lusió per viure després que el seu marit patís un accident mortal. Una novel·la d'empresa, flirtejos i menús de migdia.

Més continguts de