Un rèquiem ple de bellesa per a Zaha Hadid

Enviat Especial A VenèciaLa mort sobtada i prematura de l’arquitecta angloiraquiana Zaha Hadid el 31 de març ha fet que l’exposició de l’obra que va dissenyar per a la Fondazione Berengo sigui la seva primera retrospectiva pòstuma. Els materials exposats, des de la seves pintures emparentades amb les avantguardes russes dels primers anys 80 fins a prototipus experimentals realitzats amb el Museu de la Ciència de Londres, recorden a un rèquiem en què molt aviat destaquen les que van ser les seves dues grans obsessions. La primera pot ser la bellesa, modelada amb formes sinuoses i esmunyedisses. I per portar aquest afany estètic i arquitectònic fins a terrenys insospitats li va caldre l’experimentació, en tots els terrenys: des de la realització de materials fins a un moble. Aquesta experimentació encara segueix viva en els projectes que va deixar en curs, com una biblioteca a Cambodja i gratacels a Miami i Bagdad, entre d’altres.

La desaparició de Zaha Hadid ha fet que la maqueta que obre el recorregut tingui una força especial. De lluny només es poden veure un conjunt d’edificis negres i de formes cantelludes. De prop es descobreix que entre ells hi ha un remolí blanc: el Dongdaemun Design Plaza, a Seül, que quan es va inaugurar el 2014 va ser considerat l’edifici irregular més gran del món. Així i tot, aquest no és l’edifici amb què Hadid va anar més lluny. El supera el centre cultural Heydar Aliyev, a l’Azerbaidjan. Un documental sobre aquest edifici inclòs dins la mostra afirma que és la seva obra més extrema. I també és significatiu pel que fa a la importància de la bellesa en la seva arquitectura. Una de les personalitats que en parla és la prestigiosa fotògrafa d’arquitectura Hélène Binet, que subratlla que l’edifici, a més de l’audàcia de les seves formes, transforma el seu entorn donant-li llum.

Un altre dels punts àlgids de la mostra és una sèrie d’ulleres de realitat augmentada que permeten sobrevolar alguns dels edificis de l’arquitecta i entrar-hi com si es tractés d’una pel·lícula de ciència-ficció. Aquest mateix esperit es troba en les innombrables maquetes fetes per unes impressores 3D que hi ha al llarg del recorregut. N’hi ha de gratacels que semblen flors a punt d’obrir-se. Aquestes peces, fetes amb màquines d’última generació, remeten als col·laboradors que l’arquitecta ha tingut en els últims anys en el camp de la robòtica, el disseny arquitectònic i l’arquitectura experimental. I també recorden com Zaha Hadid va evolucionar al llarg dels anys de manera constant, d’ençà que el 1983 va pintar, com si fos un quadre, la proposta del primer concurs que va guanyar, el Peak Club de Hong Kong i des de la ja llunyana estació de bombers del complex de Vitra, el seu primer emblema.