Publicitat
Publicitat

L'ull de l'òliba

A Catalunya no hi ha saga que hagi omplert més pàgines que la dels Maragall

De sagues i hereus

La Nike Wagner corre aquests dies per Barcelona atreta pel Parsifal que ofereix el Liceu. L'hereva del compositor s'ha mostrat descontenta amb la representació i ha dit que frisa per trobar una mirada menys metafísica sobre les òperes del seu besavi. Pel seu gust, les versions s'inscriuen en una perspectiva burgesa que ha quedat desfasada. A més, preferiria que no fossin tan misògines ni tinguessin tanta set de puresa. Se sap que Cosima Wagner, la vídua, va vetllar perquè el festival de Bayreuth encarnés l'esperit del creador de manera rigorosa, com volia ell. Cosima no cedia ni pel color del barret de l'últim comparsa. No era el trist ritual de la vídua nostàlgica que manté impol·luts els abrics del difunt com si hagués de tornar. Es tractava del respecte absolut per les creacions que havia vist néixer i que coneixia perfectament. La diferència d'actituds entre la dona i la besnéta del compositor ens planteja un tema clau: la legitimitat dels hereus per induir a modelar una obra mestra.

A Catalunya no hi ha saga que hagi omplert més pàgines que la dels Maragall. Però és un cas diferent perquè en una saga, en trobar-nos amb personatges d'igual pes, la feina de l'un condiciona la lectura que fem de l'altre. Sense la trajectòria política de Pasqual Maragall llegiríem l'obra del seu avi d'una altra manera. Es tracta d'un procés desafortunat però inconscient: tot i moure's en àmbits distints, Pasqual Maragall ha estat un home públic, independent i de personalitat molt marcada. El cas del clan Wagner és diferent perquè tots -directors d'escena, musicòlegs, productors, mànagers- xuclen de l'ombra del gran pare. I tenint en compte que el pobre difunt encara els manté, es fa estrany que qüestionin les obres del patriarca per motius com aquest. Potser el que molesta de Parsifal no és que sigui metafísica sinó religiosa. Com tampoc molesta la set de puresa sinó el que hi vinculem. A més, acusar l'òpera de misògina és absurd perquè prescindeix del context, i tota obra cal jutjar-la des del seu propi context i no des del nostre. Si volem un missatge diferent, fem art nosaltres. Però deixem en pau els morts i les seves obres, fruit d'una conjuntura històrica que se'ns escapa. A tots, també als seus hereus. Per perdonar la vida a algú, el primer que cal és donar-li unes quantes voltes.

Més continguts de