Publicitat
Publicitat

On s'amaguen els intel·lectuals de dretes?

El canvi de paradigma cultural del país encara s'ha de veure. Durant molts anys, ben bé des de la democràcia, el gruix de la gestió cultural catalana i barcelonina ha estat en mans, o caps, socialistes. Primer des de la Diputació de Barcelona, que va crear una escola de gestors que encara cueja, i després des dels municipis, amb el lideratge clar de l'Ajuntament de Barcelona. La primera Generalitat convergent no va tenir gaire pes cultural i els diferents consellers van tenir un perfil polític més aviat baix. La prova és que el president Artur Mas va recórrer a Ferran Mascarell, principal ideòleg de les actuals polítiques culturals i provinent de les files socialistes, per articular la seva aposta per la cultura.

Però la crisi ha esmicolat les esperances que la cultura passi a ser un eix central de l'acció de govern i les retallades han deixat el sector quasi sense oxigen. Tanmateix, hi ha marge per al debat i la creació. La cultura necessita diners, però sobretot està necessitada d'idees i de persones amb empenta. Els relleus en moltes institucions culturals serviran per redefinir models, però si en el cas del MNAC les expectatives són engrescadores, al CCCB s'obre una incògnita preocupant. Cal recordar que el prestigi guanyat per una institució es pot dilapidar en molt poc temps. Va passar a l'IVAM valencià, un gran referent dels anys 80 que avui en dia té un pes mínim en el context artístic. Amb això s'hauria d'anar amb compte.

El fracàs del CoNCA, més per una qüestió d'estructura i funcionament que de concepte, i el retorn del dedazo en alguns casos és mala senyal. És veritat que la cultura no viu en un limbe i té un pòsit ideològic, però per sobre de tot cal mantenir l'exigència intel·lectual. Escombrada l'hegemonia d'esquerres en les polítiques culturals la gran pregunta és on s'amaguen els intel·lectuals de dretes, si n'hi ha. I què faran.

Més continguts de