13/01/2015

La sàtira contra el silenci totalitari del que és correcte

2 min

Crític teatralDes de Grècia. Charlie Hebdo no és una revista d’humor i prou. És una revista satírica -repeteixo, satírica- amb més de quaranta llargs i difícils anys d’història, tot i que ha estat l’atemptat de París el que l’ha donat a conèixer arreu del món i ha provocat la primera manifestació de caps d’estat i un cim del cinisme polític. Ens hauria agradat que algun d’aquests prohoms destaqués la tasca necessària i imprescindible d’una revista com l’agredida i d’un gènere que, no ens enganyem, no agrada gens ni mica al poder i als qui l’envolten. Llucià de Samòsata, un dels valedors més conspicus de la sàtira, escrivia: “Odio els impostors, murris, mentiders i superbs, i tota la raça dels malvats, que són innombrables”.

Ha de molestar. Aquesta declaració de Llucià de Samòsata de ben segur que la podrien signar els periodistes de Charlie Hebdo, per qui l’humor satíric no és neutre sinó compromès, ja que mostra la ridiculesa i l’estupidesa dels personatges públics i també de les seves idees per via de l’exageració o de la contraposició. La bona sàtira molesta. Ha de molestar al satiritzat i als afins, siguin home, dona, religió o poder. És catàrtica per als que no hi estan d’acord, per als insurrectes, per als indignats. I és digestiva perquè tot sovint és l’últim o l’únic recurs per denunciar la hipocresia i la maldat a les quals es referia l’autor sirià. Per omplir de soroll el silenci totalitari del que és correcte, per travessar l’escut del respecte i el bon gust amb què es defensen els innombrables.

Un museu a Lucca. Al món contemporani hi ha poca sàtira. La trobem en alguns programes de televisió, com ara Polònia, en revistes com la francesa, a El jueves o a Mongolia. Aquesta publicació ha rebut el 42è premi internacional que concedeix el Museu de la Sàtira i de la Caricatura instal·lat a Forte dei Marmi, molt a prop de la preciosa ciutat italiana de Lucca. Un museu i un premi que donen valor a la sàtira i construeixen la seva història amb exposicions com la de l’any passat dedicada al 40è aniversari de la Gran Guerra.

I el teatre? El teatre és un bon terreny per a la sàtira. Però n’hi ha ben poca. Des que el mestre Albert Boadella va enterrar sota la cadira d’Esperanza Aguirre la gepa de bufó, la nostra escena està òrfena de bones sàtires. I no és perquè la història recent del país no ofereixi material a dojo!

stats