Les segones vides del patrimoni industrial

BarcelonaA Catalunya hi ha 3.000 elements considerats patrimoni industrial: pous de glaç, xemeneies, colònies tèxtils, vapors, cimenteres, dipòsits d’aigua, pous, ponts... Són vestigis del passat fabril de Catalunya i tots tenen una història al darrere: nissagues amb finals tràgics, conflictes entre obrers i amos o lluites de dècades contra l’adversitat. Són també singulars pel que fa a l’arquitectura o perquè són testimoni d’un procés de producció únic. El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), després de quatre anys de feina i amb la participació de la majoria d’entitats i professionals del sector, n’ha seleccionat 150 d’imprescindibles. Acaba de publicar-los en un mapa interactiu. És l’elit del patrimoni industrial.

Però és difícil conservar tot aquest patrimoni. “Potser faria falta un pla de patrimoni específic per als béns industrials, perquè tenen una sèrie de problemes que són específics, diferents de la resta del patrimoni cultural”, explica el director del museu, Jaume Perarnau. “És un problema d’usos: són grans edificis i si se’ls destina a una vida contemplativa es degraden. Per protegir-los, el factor principal és donar-los un nou ús. Òbviament, tampoc s’ha de conservar tot, només aquells elements més singulars”, afegeix. Un altre factor que cal tenir en compte és que molt d’aquest patrimoni està en mans privades. “La principal lluita els últims vint anys ha sigut convèncer els propietaris sobre la necessitat de rehabilitar”, diu el director del mNACTEC.

Singulars

Fargues i pous de glaç únics a Europa

A Catalunya hi ha elements singulars, pràcticament únics no només a l’Estat sinó també a Europa. La Farga Palau de Ripoll és l’única completa que es conserva a Catalunya. “És un exemple únic”, destaca Perarnau. Fundada com a farga de ferro al segle XVII, va mantenir l’activitat fins a l’any 1978. Fabricava sobretot armes de foc, claus i reixes. Actualment és dins d’un edifici de pisos que continuen servint d’habitatges. La planta baixa l’ocupa la farga, amb les trompes d’aigua, els martinets, la carbonera i el forn, i ha sigut declarada lloc d’interès metal·lúrgic mundial. Un altre element, aquest únic a Europa, són les Poues de la Ginebreda, a Castellterçol. Aquesta població va ser la més important en el negoci del gel preindustrial. Destaca pel nombre de pous, el volum de negoci i les persones que hi van arribar a treballar. El conjunt està format per quatre poues adossades, de grans dimensions. La primera de les quatre poues s’hauria construït a mitjans del segle XVII, i a principis del segle XVIII ja s’haurien construït totes quatre. L’actual poua número 3 ha sigut rehabilitada i s’hi pot accedir.

En ús

Cellers i hidroelèctriques supervivents i actives

Amb la fil·loxera, a finals del segle XIX, la vinya catalana va tocar fons. La recuperació va passar pel cooperativisme i es van construir naus espectaculars amb arcs i voltes com a elements decoratius destinades a cellers, caves i destil·leries. Àngel Guimerà les va batejar amb el nom de “catedrals del vi”. “Moltes d’aquestes catedrals continuen actives i són els mateixos socis els que han salvat aquest patrimoni”, assenyala Perarnau. Destaca el Celler Cooperatiu de l’Espluga de Francolí, un edifici modernista projectat per Lluís Domènech i Montaner; o els cellers cooperatius de Gandesa, Falset, el Pinell de Brai o Cornudella de Montsant, de Cèsar Martinell.

Un altre element patrimonial que continua en actiu són les centrals hidroelèctriques de la vall Fosca. La central de Cabdella, a la Torre de Cabdella, té un petit nucli de població per als seus empleats. Té una llarga història: construïda el 1914 per la societat Energía Eléctrica de Cataluña, va ser la primera central hidroelèctrica del país. Va ser en aquesta central hidroelèctrica on es va iniciar la vaga de La Canadenca, un dels moviments vaguistes més importants del segle XX. La guspira va saltar quan, el 4 de febrer del 1919, van ser acomiadats treballadors de la central de la vall Fosca. Entre febrer i març, a la vaga s’hi van sumar els treballadors de l’electricitat, el gas, el tèxtil i els impressors de Barcelona. També s’hi van unir els tramviaires, i l’exèrcit va haver de posar en marxa els tramvies.

Nova vida

La metamorfosi en centres culturals i biblioteques

A finals dels noranta, amb l’eufòria econòmica, es van fer grans rehabilitacions: la fàbrica Tecla Sala a l’Hospitalet de Llobregat o la fàbrica tèxtil Hilaturas Gossypium, popularment coneguda com a Can Massallera, que es va convertir en el complex esportiu i cultural més important de Sant Boi de Llobregat, en són alguns exemples. L’eclosió va seguir a principis del segle XXI amb Ca l’Aragó, que es va integrar a la Universitat Pompeu Fabra, la Fàbrica de les Arts (Roca Umbert) a Granollers o la filatura Can Sanglas de Manlleu, que va passar a acollir el Museu del Ter. Als anys noranta, moltes naus també es van convertir en habitatges a l’estil dels lofts novaiorquesos: la fàbrica Massó y Carol (1997), al Poblenou; la fàbrica de teixits Bonaventura Solà i Cia al carrer de Trafalgar (1999) o la fàbrica Font Batallé (1998) a Terrassa. Amb la crisi, bona part de les rehabilitacions d’iniciativa pública s’han aturat. “Ara bona part de les rehabilitacions són a càrrec de la iniciativa privada. Algunes empreses, com la Damm, opten per recuperar el seu patrimoni i posar-lo en valor. És una qüestió de marca”, diu Perarnau.

Perduts

Enderrocats amb el boom immobiliari o abandonats

Hi ha patrimoni en risc i que pràcticament és irrecuperable. Perarnau destaca dos exemples: els molins de paper de la Riba i la plataforma giratòria del ferrocarril de Sant Vicenç de Castellet. “Als molins de paper segurament ja hi arribarem tard. Són edificis que s’han degradat molt amb el temps, alguns estan en ruïnes, estan en mans privades i desocupats”, assegura Perarnau. La plataforma giratòria de Sant Vicenç de Castellet, que permetia el canvi de locomotores, és propietat de la Renfe i també està en risc de perdre’s. Amb el boom immobiliari també es van enderrocar moltes fàbriques per construir-hi habitatges: la Maquinista Terrestre de Sant Andreu; els grans complexos fabrils de la Saphil a Terrassa o el Vapor Buxeda Vell de Sabadell. Els Jocs Olímpics de Barcelona també van tenir una víctima fabril: Can Folch, al barri de la Ribera. Es va iniciar un projecte de recuperació documental per conservar almenys un testimoni escrit, però més de vint anys després continua sent una assignatura pendent. Últimament també s’han enderrocat la fàbrica de La Seda al Prat de Llobregat (2002), la Fàbrica Pirelli a Vilanova i la Geltrú (2006) i l’AEG a Terrassa (2007). Altres projectes estan iniciats però amb la crisi estan aturats. És el cas, per exemple, de l’Antic Escorxador d’Igualada o la fàbrica de panys Cal Miralda, de Manresa.

Salvats pel ciutadà

Mobilitzacions per recuperar vapors i ponts

Una de les mobilitzacions més emblemàtiques va ser la que va salvar l’actual seu del mNACTEC, el Vapor Aymerich. Obra de Lluís Muncunill, era una fàbrica de teixits de llana que es va veure afectada greument per les riuades del 1962. L’empresa va tancar el 1975 i, aquell mateix any, una campanya ciutadana va aconseguir preservar l’edifici, que ara és propietat de la Generalitat. Hi ha molts altres exemples d’espais recuperats gràcies a les campanyes ciutadanes. El Vapor Vell de Sants havia de convertir-se en uns grans magatzems però la ciutadania va aconseguir que es destinés a una escola. El 2005 es va crear la plataforma Salvem Can Ricart i el 2008 la Generalitat va proposar la rehabilitació d’aquesta fàbrica per convertir-la en la Casa de les Llengües, tot i que finalment es va retirar del projecte per problemes pressupostaris. L’any 2008, els ciutadans de Sant Adrià es van oposar, en referèndum, a la demolició de les xemeneies de la central tèrmica un cop va quedar completament inactiva i ara són part del patrimoni protegit. Can Batlló, al barri de la Bordeta, o Can Fàbregas, a Mataró, són altres exemples de llargues lluites ciutadanes per conservar el patrimoni industrial.