29/07/2012

Som i serem empordanesos

3 min
Som i serem empordanesos

De l'Eixample al mar de tots els estius

Es crema l'Empordà i els barcelonins (i, per extensió, els catalans) plorem més que si es cremessin els arbres de qualsevol altre racó. És millor que ho confessem d'entrada: hola, em dic Eva i pateixo empordanitis aguda. "Molts empordanesos no ho admetran mai, però sort en tenen dels barcelonins que heu idealitzat la comarca", em diu en veu baixa un gironí, conscient que s'està jugant l'expulsió del paradís.

Part de la culpa la té Josep Pla. L'han acusat de ser "l'adaptador en versió turística" del tòpic de l'Empordà com a símbol de la catalanitat, com a pinyol de la Catalunya catalana. "Pla refina l'empordanisme per a paladars de l'Eixample", escriu el filòsof i assagista Ramon Alcoberro, de Pals, a Contra Josep Pla . Potser sí que l'autor de Palafrugell es va erigir en "defensor d'arcàdies per a barcelonins", però cal suposar que els de Can Fanga tampoc compraríem la primera arcàdia de fireta que ens intentessin encolomar. Vull dir que el paisatge empordanès hi ajuda. Així com la tendència innata a emmirallar-nos en el nord, on diuen que la gent és neta i noble i culta i etcètera.

El cas és que hi ha dues menes de barcelonins: els benestants que fa anys i panys que colonitzen l'Empordà durant els caps de setmana, i els que ho farien amb els ulls tancats si en tinguessin l'oportunitat. Entre els primers hi ha l'editora i escriptora Esther Tusquets (Barcelona, 1936-2012), enterrada dimarts a Cadaqués, que va debutar com a novel·lista el 1978 amb una obra de títol preciós: El mismo mar de todos los veranos . Tusquets es va enamorar de petita del mar de Platja d'Aro, i més endavant va descobrir les platges de l'Alt Empordà. I el 2009 comentava que no li faria res morir-se sense dolor dins del mar. El seu, el nostre: el de tots els estius.

L'ambaixador de la comarca al món

L'empordanès més internacional, Salvador Dalí, va exportar la comarca al món. "He tractat de fer del Palau de Vent i de la línia horitzontal de l'Empordà un tema universal -explicava el geni figuerenc- i en qualsevol quadre i en qualsevol lloc on es vegi una línia horitzontal amb unes muntanyes sempre seran les de la Mare de Déu del Mont o el Montgrí". Trencava aparadors a la Cinquena Avinguda de Nova York, però (o justament perquè) continuava tocat per la tramuntana.

"Dalí creix com a pintor quan es consolida i construeix el mite literari de l'Empordà", afirma el periodista Jaume Guillamet, també de Figueres. I el crític Rafael Santos Torroella, de Portbou, apuntava: "Amb el temps es veurà clar que la glòria de Dalí rau en haver universalitzat el nom de l'Empordà, de la Costa Brava empordanesa i, amb ells, el de Catalunya, convertint-los, al marge de qualsevol complacència localista, en veritables mites de la més excelsa pintura contemporània".

Malalt d'amor per aquest país petit

Un tercer culpable de la idealització catalana de l'Empordà va néixer a Verges el 1948. Lluís Llach creu que ha tingut sort de poder obrir els ulls aquí, i abans que sigui massa tard fa la reserva del forat: "Quan moriré porteu-me a l'Empordà, només a l'Empordà, porteu-me a l'Empordà, que no hi ha terra que la meva carn la sedueixi tant". Aquesta plana, diu, és el dibuix dels déus.

El meu país és tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí, observa Llach parlant de l'Empordà i, doncs, de Catalunya. Com Josep Pla, el cantant jubilat mostra l'essència del país a partir del tros de terra que coneix de primera mà. El poeta Joan Maragall es preguntava: "Jo no sé què té aquest Empordà que me l'estimi tan singularment, i que em sembli que estimant-me'l an ell ja estimo tot Catalunya".

La sinècdoque funciona: l'Empordà és Catalunya. És, potser, la Catalunya que voldríem. I aquesta lliçó la tenim prou apresa: serem-allò-que-vulguem-ser. Quan un incendi devasta l'Alt Empordà, intuïm que se'ns crema alguna cosa més que un bosc. Ens és inevitable pensar que el maleït foc té una lectura metafòrica que fa por. Encara sort que ens podem aferrar a un altre tòpic: som un país més que acostumat a renéixer de les cendres.

stats