No és una gran prova d'enginy però es un gest simbòlic prou eloqüent. Ens referim al títol de l'obra amb què Àlex Rigola tanca el seu pas per la direcció del Teatre Lliure. Tot el que comença s'acaba i The End és una expressió prou coneguda per tothom. És curiós aquest gust pel simbolisme que connecta justament amb qui serà el successor de Rigola al capdavant del Lliure, el retrobat Lluís Pasqual. Heus aquí que Pasqual, que és del tot original com cal, va tancar -o va pensar que tancava perquè les coses no van anar com ell esperava- la programació del Lliure a l'escenari de Gràcia pels volts del febrer del 2000 amb L'hort dels cirerers , uns cirerers convertits en metàfora del canvi de temps, d'època i que, per si no quedava prou clar, Pasqual va accentuar posant una maqueta del Lliure a l'escenari. No va passar, però sabem de bona tinta que Pasqual volia obrir el nou Lliure, quan pensava que el dirigiria ell, amb La casa nova de Goldoni. Queden clars els gestos simbòlics. Crec que sí.
Però no, no seria Pasqual sinó Àlex Rigola qui inauguraria el Lliure de Montjuïc amb una obra gens simbòlica però que anunciava una relació internacional amb la Schaubühne de Berlín i el seu director, Thomas Ostermeier, relació que en els següents vuit anys esdevindria total. I és que Rigola va escollir una obra que havia estrenat el director alemany i que va suposar un gran èxit que l'acabaria portant a la direcció de la institució teatral berlinesa, Suzuki I i II, d'Alexei Xipenko. Per Rigola no va suposar res, però sí que va marcar una línia de programació molt lligada a la dramatúrgia contemporània i a la relectura del gran repertori des d'una òptica radicalment diferent de les convencions del teatre fins aleshores.
Quan Rigola va arribar al Lliure el 2003 era una jove promesa i ara en marxa com un reconegut director amb cert predicament a la resta d'Europa, una de les lliçons mes difícils d'aprovar en el camp teatral. Marxa perquè vuit anys al capdavant d'una institució són, creu, suficients, i ho fa amb aquest simbòlic The End, però amb el cap centrat en la Tragèdia que estrenarà al Teatre Grec a finals de juliol i que s'inspira en l'obra de Nietzsche El naixement de la tragèdia . I aquí segur que no hi ha cap simbolisme.
