Un singular realisme
BarcelonaAnnie Baker és una de les joves promeses del teatre nord-americà actual, i Joc de miralls [ Circle mirror transformation ], el seu gran èxit fins ara. Una obra singular no tant pel que explica com, fonamentalment, per la manera com ho explica. L’autora ens convida a assistir a un curs de teatre per a adults impartit al llarg de sis setmanes en un centre cívic a l’imaginari poble de Sant Genís. Les eines que fa servir la professora (superba Isabel Rocatti) són comunes en totes les escoles de teatre i, en l’actualitat, en tantes i tantes aplicacions terapèutiques adreçades a millorar el perfil psicològic d’una societat desconcertada.
L’habilitat de Baker -la poètica que s’amaga sota un conjunt de jocs trivials, sota uns exercicis aparentment innocus- passa per facilitar amb intel·ligència la informació sobre els cinc personatges de manera fragmentària, i, el que és més important, a través de l’imaginari de l’altre. Un estrany presenta i defineix un company com si fos ell. El que per separat pot semblar insignificant i poc interessant va de mica en mica quallant el drama humà d’un grup de persones tocades pel present, el passat recent o, fins i tot, el remot. Persones molt reals que, com nosaltres, no construeixen frases ben lligades, que s’entrebanquen, que callen i omplen els silencis d’intencions. L’obra es tanca amb un exercici que plasma la veritat que amaga cadascun i ratifica la seva fragilitat.
Juan Carlos Martel firma una direcció minuciosa, acurada, precisa, tant pel que fa al ritme d’un espectacle força complicat, per la brevetat de les escenes i la consegüent profusió de foscos, com per unes emotives interpretacions. Bons actors i actrius que traspuen l’interior del seus personatges, i entre ells una de jove, Elena Tarrats, a l’altura de Jordi Martínez, Eduard Farelo o Aina Clotet.
