Publicitat
Publicitat

TEATRE

Els soldats de la companyia Propeller juguen a fer Shakespeare

Gairebé en cada títol de Shakespeare hi ha una frase per a la posteritat. A Enric V hi ha tot un discurs: l'arenga de sant Crispí. Un Shakespeare que pel seu contingut (militar) no desperta gran interès fora del circuit teatral britànic. Amb l'èxit internacional de la pel·lícula de Kenneth Branagh es va dissoldre lleument aquesta pàtina patriòtica. Un fenomen passatger: Enric V és un producte d'estricte consum local, com les mongetes amb tomàquet.

Un rei difícil de veure: o en sessions de cine amb Laurence Olivier (1944, una propaganda preciosista a les portes de Normandia) i Branagh, o si es té la sort de trobar a Girona els Propeller d'Edward Hall, decidits a creuar fronteres amb una revisió del muntatge amb què van començar el 1997 la seva història com a companyia. Risc limitat. Són reincidents celebrats del festival Temporada Alta. Un prestigi que surt reforçat per la seva energètica lectura d'Enric V. Una altra vegada han creat un impecable híbrid de gèneres en aparença impossibles d'amalgamar. Són mestres a fer fluir el relat. Una escena pot tenir un pròleg de musical, mutar en una austera tragèdia, sustentada en el talent nu dels actors, continuar com una fantasia visual de ritme cinematogràfic, evolucionar cap a la comèdia slapstick i tancar-se amb un himne religiós.

A Enric V el llenguatge que sosté aquesta diversitat és el codi de l'estament militar. Pura testosterona. Soldats jugant a ser actors en una obra de Shakespeare. Un punt de partida que es desenvolupa, i aquí hi ha la diferència, amb extrem rigor dramàtic. Un filtre que condiciona l'humor -poc refinat-, el ritme -molt ràpid-, les interpretacions -molt físiques i directes-. Només al final es posen transcendents, trencant el treballat to de rudesa d'una tropa que barreja South Pacific amb el drama històric.

Més continguts de