En els còmics, quantes vegades han evitat Los Vengadores que la Terra fos esclavitzada per una raça alienígena? ¿O Los 4 Fantásticos que Galactus devorés el planeta? Una de les especialitats dels supeherois, el màxim cum laude del seu currículum, és precisament protegir el món d'amenaces exteriors. El que no sabíem encara era que darrere d'aquesta filantropia s'hi amagava el propi desig inconfés dels herois per conquerir el món. Aquest estiu, finalment, ho han aconseguit. Com a mínim en el cinema.
Al maig, la versió cinematogràfica de Los Vengadores va superar els 1.000 milions de dòlars de recaptació a tot el món en només 19 dies, i va dinamitar els registres precedents. Aquesta setmana, The amazing Spiderman , refundació de la franquícia de l'enfilamurs, ha establert un nou rècord en el seu debut a la taquilla nord-americana i apunta cap a una recaptació de 140 milions de dòlars en els primers sis dies. I el 20 de juliol Christopher Nolan estrenarà el tancament de la seva trilogia sobre Batman amb El caballero oscuro: la leyenda renace ; i si l'entrega anterior de la saga ja va ser el film més vist del 2008, el d'aquest any amenaça de repetir un altre cop la gesta.
Què ha passat perquè les tres produccions de Hollywood més importants d'aquest estiu siguin de superherois? Tal com pinten les coses, sembla que el blockbuster del futur serà de superherois o no serà.
Apostes segures
Joan Herbera, analista que comenta regularment el mercat cinematogràfic des del blog Desde la taquilla , apunta que les pel·lícules d'aquest gènere són "apostes segures, molt costoses, però que acostumen a recuperar la inversió en la recaptació de la taquilla internacional". Una recaptació internacional, afegeix, que "cada vegada pesa més en el conjunt de la recaptació global pel creixement de mercats com Rússia, la Xina, el Brasil i altres mercats llatinoamericans". I encara els queda l'explotació dels altres canals de distribució: el marxandatge, els videojocs, les atraccions als parcs, etc.
"La indústria ha descobert les franquícies de superherois com un negoci viable i molt sucós", afirma Tonio L. Alarcón, autor de Superhéroes. Del cómic al cine (Calamar, 2011). "A més, compten amb un nodrit grup de fans convençuts, centenars de línies argumentals, storyboards ja dibuixats..." Fins i tot el context econòmic els acompanya. "Amb la crisi, el públic demana entreteniment i aventura, i el cinema de superherois és una manera d'evasió perfecta". Segons Alarcón, aquest cinema és un bàlsam per a una indústria en crisi. "Hollywood ha imposat un doble model basat en grans superproduccions o projectes molt petits i sense risc per superar el pes de la pirateria. I la base estable de seguidors dels còmics assegura una gran rendibilitat als projectes d'alt risc".
Però no tot és màrqueting en l'èxit dels superherois. El crític Quim Casas, autor de Películas clave del cine de superhéroes (Robinbook, 2011), aplaudeix "l'intent de fer productes per al públic madur" dins el gènere i destaca les aportacions de "cineastes personals com Tim Burton, Sam Raimi, Guillermo del Toro i Christopher Nolan", que atreuen espectadors no habituals del cinema de superherois.
Superarquetips
En la introducció del seu llibre sobre el gènere, Casas apunta que "un bon nombre de superherois [...] són el retrat robot, de vegades superficial, de vegades amb substància, de les pors, els dubtes i les contradiccions que caracteritzen l'espècie humana". La idea dels superherois com a arquetips moderns de la cultura de masses fins i tot va ser explorada per Umberto Eco en l'assaig Apocalíptics i integrats .
Aquesta relació íntima entre la psique col·lectiva i els supeherois explicaria també la deriva neuròtica del gènere en els últims anys, en què ha esclatat la tendència a la foscor que inaugurava el Batman de Tim Burton. "Durant els últims 10 anys, les pel·lícules de superherois s'han tornat agressives, plenes d'ansietat i obsessionades amb la idea de la revenja -opina el crític del New York Times A.O. Scott-. Potser aquestes pel·lícules són un reflex de l'estat del món després de l'11-S i projectem en la pantalla les pors i els somnis de la nostra societat, com va fer el cinema de gàngsters durant la Depressió". El revisionisme efectuat en el còmic per Alan Moore i Frank Miller durant els 80 -en què s'inspirava Burton- no va matar el concepte de superheroi, sinó que el va fer més fort, transformant personatges com Batman en un mirall del vessant més patològic de la societat contemporània.
El gènere total
Un dels arguments que explica l'èxit del cinema de superherois és la seva condició de gènere polièdric, contenidor d'altres gèneres. "Cada cop es tendeix més cap a la hibridació genèrica en el cinema -opina Casas-. Un relat de superherois és drama, tragèdia, aventura, fantàstic, thriller , cinema d'acció i també tocs de comèdia". A The New York Times, A.O. Scott assenyala una data interessant: "Hollywood ho ha apostat tot als superherois en un moment en què els gèneres heroics tradicionals -el bèl·lic i el western - han desaparegut, en part perquè semblen desfasats". De la mateixa manera que Hollywod exportava abansl'imaginari del Far West a tot el món, el cinema de superherois explota ara els ideals infantils de masculinitat de la cultura popular nord-americana. Ara que, si el cinema de superherois és el nou western , ¿això vol dir que Robert Downey Jr. és el nou John Wayne? Polèmica servida.
