BarcelonaLa instal·lació dels Standstill a la Fundació Miró ha canviat força des de la inauguració de l'exposició Genius loci , que cedeix espai a deu bandes de Barcelona. El Zoo dels Standstill és una sala amb parets de vidre, una còmoda gàbia en la qual els quatre membres del grup fan torns perquè els visitants de l'exposició sempre hi trobin "un músic avorrit a dins", diu Enric Montefusco (veu, guitarra i compositor dels Standstill).
En el dia 21 de l'experiment -que s'allargarà fins al 5 de juny- es nota que s'hi ha viscut. Els Standstill la fan servir per assajar, hi ha instruments per tot arreu, la moqueta blanca té petjades -només Ricky Lavado, bateria, ha deixat les sabates a l'entrada- i l'avantsala a través de la qual els membres del grup es comuniquen amb els visitants està empaperada amb missatges. "Ara ja podeu escapar", diu un que inclou una llima d'ungles. "Sou uns valents", diu un altre. "Vosaltres abans molàveu", diu l'única crítica, segurament en referència al progressiu canvi de so del grup, que va anar abandonant el hardcore en anglès dels inicis a favor del rock emocionant i amb arranjaments orquestrals del disc Adelante Bonaparte (2010), del qual han venut 17.000 exemplars i que avui defensaran al Palau de la Música amb una formació especial de tretze músics.
Un concert únic
"Amb Adelante Bonaparte ens va sortir un disc en què volíem comptar amb tot tipus d'instruments. No volíem acotar el disc a una sola estètica, sinó que volíem obrir el ventall tant com ens vingués de gust, sense pensar que som una banda de rock", explica Montefusco, un cop acabat l'assaig i sense sortir de la gàbia. El concert al Palau, en la inauguració del 22è Festival de Guitarra, els permetrà interpretar-lo en directe com no ho havien pogut fer fins ara: amb cordes, vents i percussió a càrrec del Col·lectiu Brossa i de Pau Vallvé, que tocaran el vibràfon. I el resultat s'assemblarà com mai al del disc.
Adelante Bonaparte és un triple EP al voltant de la peripècia vital del protagonista en què cada disc narra un període vital diferent amb una estètica i una instrumentació diversa. El primer remet als "records de la infància, té un to melancòlic", té molts teclats i inclou sons trobats tan potents com una gravació de Montefusco de petit, cantant amb el seu pare. El segon, "el més cru, el més nu", el més semblant a Vivalaguerra (2006), l'anterior treball dels Standstill, remet a l'adolescència i a la joventut. I el tercer tanca el cercle (l'àlbum comença amb la mort del pare i acaba amb el naixement del fill) i és on es concentren més arranjaments de corda i percussions. "Crec que és el que guanyarà més en aquest format", afirma Montefusco.
A banda d' Adelante Bonaparte , recuperaran cançons de Vivalaguerra -a l'assaig sentim ¿Por qué me llamas a estas horas? i 1, 2, 3 sol -, però també cançons més antigues, fins i tot alguna de la seva etapa en anglès. "És una manera de dir d'on venim i de reconèixer que n'estem orgullosos", diu Montefusco.
