El teatre accepta la declaració de guerra

És la guerra! El teatre ha començat a riure’s de si mateix. Des que els bufons es van escapar de palau, els camarlencs pensen amb totes les argúcies per tornar-los a la cleda daurada. Una plaga de burletes s’han alliberat de l’obligatori control sanitari. En nom de la moral, el judici mesurat, la pau social, la bona educació, la bellesa, la concòrdia universal, la salvació de l’estat de benestar. Per cada còmic feliç, un vell es queda sense pensió, un malalt sense llit. Equació injusta que ha quallat entre la gent de bé, sobretot quan noten que la soga pressiona encara més al seu coll. La crisi ha sigut el perfecte aliat per treure l’artilleria pesant contra la cultura. Una bomba H carregada amb el 21 per cent d’IVA i enriquida amb demagògia radioactiva. Si no pots controlar, primer estigmatitzes, després fumigues i elimines. Qui plorarà la desaparició de paràsits i males herbes?

La ironia, la millor arma

Els bitxos i males herbes han trigat a reaccionar. Van pensar que havien de posar cara de míting i denunciar la persecució amb pancartes i megàfons. Van pensar que s’havien d’organitzar assemblees benintencionades per aixecar marees roges que s’abatrien furioses -com un tsunami blanc- sobre els camarlencs de la política i els seus administradors. Però la marea es va convertir en marejol, i després en calma absoluta, enredada en el sargàs dels corrents del debat. Van oblidar que eren bufons lliurepensadors armats d’un afilat sarcasme i d’una imaginació demolidora. Van temptejar l’estratègia del suau circumloqui amb la venda de pastanagues fins que, farts de donar pessigades de monja, es van trobar amb el regal del 4 per cent de l’IVA superreduït del qual gaudien les revistes porno. Una arma de destrucció massiva de la ironia. La companyia Primes de Risc va decidir canviar els estatus per fer de la seva raó social la distribució dels consoladors de paper.

A Barcelona, d’altres tanquen els seus espectacles amb una carta oberta a Mariano Rajoy felicitant-lo per la seva protecció a la pornografia impresa, producte de primera necessitat com el pa, la llet, els medicaments i l’habitatge de protecció oficial. Zas!, a la cara mel·líflua d’aquests Tartufs que ens regenten! Comencen a posar en pràctica el que fan millor: pintar bigotis al poder. Amb una carta o amb teatre. Ho posen tan fàcil... Només s’han d’agafar les actes del jutge Ruz -com ha fet Jordi Casanovas- i reproduir sense additius l’interrogatori a Bárcenas. Corrupció en estat pur, descarat, amoral, còmic.

Barcelona ja no encisa

D’altres es confabulen a l’argentina. Si el sistema no funciona, funcionem sense sistema. És l’estratègia adoptada per més de cinquanta companyies que s’han agombolat entorn d’El Virus, revista digital que només és una de les estratègies de contraatac.

Un instrument acusador, perquè l’IVA no és l’única estocada que pateix el teatre. Aquí hi ha la rutina d’ anar a taquilla : 50 per cent per a la companyia, 50 per cent per al teatre. Explotació per amor a l’art. Estrenar a Barcelona -com han denunciat Gemma Brió, Guillem Albà o Agrupación Señor Serrano- s’ha convertit en un pèssim negoci. Uns es neguen a treballar per una misèria que no arriba ni al salari mínim interprofessional o per recaptar números vermells, d’altres ho accepten assumint-ho com un cost en la partida de màrqueting, que després potser compensaran amb els bolos. Barcelona ja no encisa. Ara també és territori enemic en aquesta guerra no declarada però amb baixes.