Publicitat
Publicitat

TEATRE

El teatre fa justícia a la Lleva del Biberó

Lluís Pasqual inaugura el Temporada Alta amb 'In memoriam', homenatge als combatents de l’Ebre

No hi ha res més potent per mantenir viva la memòria que les cicatrius que deixen les ferides. Moltes famílies tenen marques inesborrables de la Guerra Civil. La del director Lluís Pasqual és una d’elles: el seu oncle va ser cridat a files amb la Lleva del Biberó i va morir a la Batalla de l’Ebre, la més cruenta i decisiva de la guerra. Havia nascut el 1920, va ser mobilitzat per l’exèrcit republicà l’abril del 1936 i només en va tornar “mitja xapa i el macuto ”, diu Pasqual: desaparegut en combat.

In memoriam, l’espectacle que inaugurarà el festival Temporada Alta divendres -se’n veuran dues funcions i després farà temporada al Teatre Lliure, del 14 d’octubre al 13de novembre-, és el particular i sentit homenatge de Pasqual a aquella generació. “Fa temps que tenia ganes de fer un espectacle testimonial, com una cerimònia civil”, afirma el director. Quan va veure el regiment de nois de la nova Kompanyia jove del Teatre Lliure va adonar-se que allà hi havia l’energia i la proximitat per interpretar una colla d’adolescents.

Per construir l’espectacle van entrevistar diversos supervivents de l’Ebre i van llegir diaris, llibres i relats per conèixer de primera mà com ho van viure. Havien passat anys “d’un silenci de plom”, però després de la mort de Franco van atrevir-se a verbalitzar-ho: “Tots remarquen que no hi ha ni un dia a la vida que no s’enrecordin -diu Pasqual-. És curiós, perquè tots s’assemblen. Parlen del sentit de l’amistat, perquè tenien 17 o 18 anys i estaven molt desvalguts. Si els hi demanes, diuen «Esclar que teníem por». I a tots els hi ha quedat la sensació que allò no va servir per a res i, a més, ja ho sabien”. Un dels personatges ho diu així: “Això és la història i nosaltres érem els ninots”.

In memoriam -títol que també fa referència al poema de Gabriel Ferrater- és un documental teatral que segueix la peripècia vital de sis joves soldats des que es presenten a files fins a la retirada, passant per les jornades a les trinxeres. Tots parlen diferents dialectes i representen sis perfils, un destil·lat de tots els soldats possibles: el voluntari entregat, el recluta obligat pel pare, el cínic i pragmàtic, un resignat optimista, un personatge amb consciència política... Hi havia de tot al front.

Al fons de l’escenari, una pantalla aportarà la informació de context, situarà escenes, emmarcarà batalles, a vegades amb un No-Do, a vegades amb els vídeos del servei de propaganda del PSUC. Un quartet barroc de corda i teclat posarà l’èpica als passatges més emotius, amb el tenor Robert González a la veu. Sonarà Monteverdi, Purcell i cançons de l’època. “Volia posar-hi la música més noble que he sentit mai”, va demanar Pasqual al músic Dani Espasa. L’escenografia serà despullada, austera, tan precària com ho era l’exèrcit republicà. “Un professor de la Universitat Rovira i Virgili diu que els catalans parlem d’aquestes històries perquè tenim el mal de l’enyor. I és veritat, però sobretot d’allò que no ens van explicar bé”, afirma Pasqual.

"Qui és la Passionària?": el repte de la nova Kompanyia Lliure

És un dels primers dies d’assajos. L’equip té entre mans textos de personalitats de l’època. Surt una citació de la Passionària. I salta un dels actors del repartiment: “Qui era la Passionària?” Lluís Pasqual encara ara posa els ulls en blanc quan ho recorda. Però sembla que s’ho va prendre amb serenor, perquè al capdavall era la demostració que la història contemporània s’ha explicat ben poc a les escoles. Per això ell la vol explicar des del teatre. “Vam optar per acostar-nos a la història sense posar-nos intel·lectuals, de manera natural, humanament, sense fer-ne una lliçó”. L’aprenentatge, per als actors de la Kompanyia Lliure, ha sigut important. Enric Auquer, de 28 anys, afirma: “Els de la nostra generació, la del hi-hi ha-ha, no sabem gaire res d’aquella època, encara falta parlar-ne molt”. “Un ha de saber d’on ve, ha de tenir memòria. Per això els artistes són importants -diu Pasqual-. Per assenyalar on hem de mirar i què hem de veure”.

In memoriam suposarà el debut de la secció masculina de la segona fornada de la Kompanyia jove. En formen part Quim Àvila, Joan Amargós, Eduardo Lloveras i Joan Solé, i s’hi han afegit per a l’ocasió Lluís Marquès i Enric Auquer. Les noies -Clàudia Benito, Raquel Ferri, Júlia Truyol i Andrea Ros-, mentrestant, assagen la Revolta de bruixes, de Benet i Jornet.

In memoriam comença en l’actualitat, amb els néts dels combatents, que entren a les vides dels avis. Tot i que tots els actors estan en la vintena, interpreten pràcticament adolescents, amb els quals creuen que no poden empatitzar pel context i època, però sí a través de les emocions. “Quan ploren perquè enyoren la mare, jo hi empatitzo i enyoro la meva”, diu Auquer. “I Negrín, Franco i Azaña ara ja són de la família”, sentencia Pasqual.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT