Publicitat
Publicitat

CRÍTICA DE TEATRE

El teatre narcòtic de Krystian Lupa

Bernhard, profètic, exhibeix una realitat amagada que connecta amb el present

Els treballs de Krystian Lupa són sempre una experiència teatral insòlita, estimulant, aclaparadora. Més encara quan confronta el seu talent amb el de Thomas Bernhard. Només cal recordar les seves llargues i hipnòtiques versions d’ Extinció, Tala o Ritter, Dene, Voss, aquestes dues últimes estrenades al festival Temporada Alta. El director polonès és un xaman del teatre i un sensacional organitzador del temps escènic. Un director radical que actua com els bons narcòtics introduint l’espectador en una realitat imaginària única, la de l’escenari.

I és així que, acabada la llarga funció de Davant la jubilació, de quasi quatre hores de durada, no ens sorprèn gens ni mica el fet d’haver estat captivats per una dona que planxa. Una dona, Vera (Mercè Arànega) que planxa la toga del seu germà Rudolf (Pep Cruz), president de l’Audiència, davant la presència de la seva germana invàlida, Clara (Marta Angelat), tot preparant la commemoració de l’aniversari de Heinrich Himmler.

Un passat tèrbol

El Rudolf és un home a punt de jubilar-se que sembla normal quan es lamenta de no haver fet el viatge d’estudis amb els companys per culpa de la guerra, quan somia viatjar a Egipte o quan elogia el valor de la natura respecte a la industrialització. Però ell va ser comandant en funcions d’un camp de concentració nazi, va escapolir-se de tot processament i, malgrat el seu passat, va escalar fins a la més alta magistratura conservant el seu ideari nacionalsocialista. Per això commemora cada any l’aniversari de Himmler, en un patètic i demolidor tercer acte. Bernhard mostra com la barbàrie s’amaga rere persones aparentment normals. Bernhard, profètic, exhibeix una realitat amagada que Lupa sap connectar amb el present. ¿Cal recordar les últimes eleccions, justament a Àustria, o l’ascens de la família Le Pen a França?

Ens trobem amb tres germans en un pis desolat, una tomba antiga, units per la necessitat. La Clara odia tant el seu germà com les seves idees, però depèn d’ell i de la germana, fidel i babaua serventa del Rudolf. Marta Angelat està impressionant: quanta eloqüència hi ha en el seu quasi permanent silenci, entre el desafiament i la impotència. També és fabulosa la fràgil Vera de Mercè Arànega, supervivent incapaç de pensar, que no de sentir. És fantàstica la seva expressió quan planxa la camisa de ratlles, autèntica, i això vol dir tacada de sang i suor, d’un presoner. La descomposició del Rudolf de Pep Cruz sorprèn, de tan entregat com està a l’amargor del món perdut i a la ràbia exterminadora de la democràcia. Són una llàstima els problemes d’audició, que es resoldrien amb una petita amplificació a la qual el mag Lupa s’ha negat fins ara. En qualsevol cas, és una lliçó de teatre. Teatre d’art.

‘Davant la jubilació’, Teatre Lliure de Gràcia, 13 de gener

Més continguts de