Publicitat
Publicitat

Álex de la Isglesia "La televisió representa la realitat millor que el cine"

Compromís "Em molesta la gent que sempre porta el vestit net i polit perquè, vulguis o no, t'embrutaràs" Realista "En el cinema es prenen decisions morals que no es poden prendre a la vida"

No ha passat un any des de Balada triste de trompeta , però Álex de la Iglesia ja té un nou títol en cartell. A La chispa de la vida , el cineasta opta pel melodrama i la sàtira per retratar les vergonyes de la societat de l'espectacle, explicant la història d'un publicista a l'atur (José Mota) que, amb un ferro clavat al cervell, decideix utilitzar en benefici propi el circ mediàtic que s'organitza al seu voltant venent l'exclusiva als programes de teleporqueria.

Què és el que el va interessar primer d'aquesta història?

La posició del personatge de Mota davant la disjuntiva en què es troba. Vendre l'ànima i negociar amb la pròpia mort... No se m'acut una situació més brutal, tot i que alhora és molt comprensible, perquè ell mateix ja es dóna per perdut i vol els diners per a la seva família.

És la primera vegada que explica una història tan allunyada dels codis del cinema de gènere. S'ha volgut mullar?

Sí. Em molesta la gent que sempre porta el vestit net i polit, perquè vulguis o no, t'embrutaràs. No has de voler que tot sigui perfecte, com el personatge de Willy Toledo a Crimen ferpecto . Si mai no t'embrutes, algú et tirarà el seu fang i tu diràs "no és meu!", però ja serà massa tard. Per això he preferit escollir el fang amb el qual m'embruto i mullar-me amb aquesta història.

Què el va fer pensar en José Mota com a protagonista?

José Mota té una cosa impossible: és un actor genial, amb gran experiència, però que no havia fet cap pel·lícula. La clau és utilitzar bé el seu background : quan surt en pantalla, esperes que faci el brètol. Com que no ho fa, sorgeix una tensió, que esclata quan arriba el drama.

Bona part del públic de la pel·lícula sintonitza amb el comportament que vostè critica. El preocupa això?

Sí, esclar. Però és per això que faig la pel·lícula. Així la gent es veurà obligada a pensar si val la pena embutxacar-te uns diners a canvi de la teva vida, traint tot allò en què creus. Ara bé, això és una pel·lícula. En el cinema es prenen decisions morals que potser a la vida no es poden prendre. No es tracta d'oferir solucions, sinó de plantejar les preguntes que condueixen al dilema.

Qui representa millor el món, avui dia: el cinema o la televisió?

La televisió, absolutament. El cinema té molt a envejar avui dia a la televisió, sobretot en ficció. Al mateix temps, ara s'està fent la millor i la pitjor televisió de la història: tenim les millors sèries de ficció en canals de pagament, i alhora, estem assistint a l'espectacle més vergonyós en alguns programes.

És curiós que faci la seva pel·lícula més realista a partir d'una història del guionista de Tango i Cash .

És meravellós que sigui així! Es tracta d'un guió que ell no pot vendre als Estats Units, que jo he adaptat a la realitat espanyola, introduint alguns personatges i nous escenaris en la història original.

Pensa continuar en aquesta línia en futures pel·lícules?

De moment, no. La propera pel·lícula que dirigiré serà una comèdia absolutament intranscendent, sense cap mena de contingut.

Més continguts de