Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

El temps és un gran fill de sa mare

"Els únics interessats a canviar el món són els pessimistes: els optimistes estan encantats amb el que hi ha". La frase és de Saramago. Visca el pessimisme.

A la taverna del mar hi seu un vell, amb el cap blanquinós, deixat anar

El llibre ho té tot per seduir-me: una autora nord-americana (tinc tirada per la literatura ianqui), un premi Pulitzer, un traductor de confiança i un títol contundent: El temps és un cabró. La mare de la criatura és Jennifer Egan, la traducció al català ha anat a càrrec de Carles Miró, i la novel·la, que també ha rebut el Premi Nacional de la Crítica dels Estats Units, ens arriba amb el segell d'Edicions de 1984.

El títol original és un altre: A Visit from the Goon Squad, que sona a història de gàngsters i que fa de mal traduir literalment. En Carles Miró m'explica: "Hi ha dos moments del llibre en què un personatge diu (i és un personatge diferent cada vegada) «time is a goon», i pel context és obvi que es refereixen al que ens fa el temps: tots dos són grans, i un està força fotut. En aquests llocs hem optat per posar-hi «el temps és un cabró» i fer d'això el títol."

No és una frase gaire alegre, però és implacablement certa. La subscriuria el vell del poema de Kavafis que seu a la taverna del mar, conscient que el temps ha passat sense cap goig. "I se'n recorda del seny, el mentider/ com el seny li va fer aquest infern/ quan a cada desig li deia demà tindràs temps encara", descriu la cançó d'en Llach.

Ho va afirmar Schopenhauer: "Els primers quaranta anys de vida ens donen el text; els següents, el comentari". Un cop instal·lats en la fase del comentari de text, tenim clar que el futur arriba massa aviat. I que el temps no sempre ens fa més savis: potser només ens fa més vells.

Si mai ens despertem feliços, ens quedarem sense al·licients

Hem de llegir més Schopenhauer i menys Bucay. Ens ho aconsella el professor i assagista Gregorio Luri en un apunt del seu blog que titula El pessimisme és bo per a la salut. La idea que el bon humor, l'optimisme i les rialles tenen efectes positius en el benestar físic és com més va més popular, diu, però no hi ha cap estudi seriós que ho confirmi. Més aviat hi ha estudis que confirmen el contrari, perquè els optimistes tendeixen a assumir més riscos quotidians que els pessimistes. A sobre, les persones felices no tenen res a superar, de manera que la seva vida perd al·licients. "Reso cada nit al meu àngel de la guarda per no despertar-me feliç el dia menys pensat", escriu l'amic Luri. Que consti que ell no es considera infeliç: "Simplement em nego que em vulguin fer feliç d'acord amb els estàndards de la New Age".

Ho sé perquè ho he provat: obligar-te a ser optimista és esgotador. La idea de tornar al meu pessimisme natural em treu un pes del damunt (i potser m'acaba fent feliç i tot). Gràcies, Gregorio.

Punset no només desafia la mort: també nega la crisi planetària

Eduard Punset no és Jorge Bucay, però ha escrit el llibre Viaje al optimismo (Destino), que sortirà el 22 de novembre en castellà i l'any que ve en català. Se'n podria treure una conclusió pessimista, d'aquest decalatge lingüístic, però callo. La bona notícia és que el savi mediàtic ha fet que Andreu Buenafuente torni fugaçment a TV3, mira que bé.

Punset exerceix d'optimista, com ja sabíem des d'aquell cèlebre "probablement no em moriré mai", i ho fa fins i tot quan parla de la crisi: "No és cert que hi hagi una crisi econòmica planetària, el que hi ha és una crisi específica de països específics". Una altra dada positiva, al seu entendre, és que l'esperança de vida augmenta dos anys i mig cada dècada: "Per primera vegada sabem que hi ha vida abans de la mort i que qualsevol temps passat va ser pitjor". Diu que mai havíem tingut tan apamada la naturalesa de la felicitat, i que ara disposem d'una informació essencial: la felicitat es troba a la sala d'espera de la felicitat. O sigui: el millor del diumenge és el dissabte. I demà ja és dijous, tu.

Més continguts de