Els titelles s'han relacionat tradicionalment amb els ninots per a infants i els contes de tota la vida. El "desconeixement" del gran públic envers el gènere, puntualitza el titellaire Sergi Pons, ha relegat el sector a una certa marginalitat que encara està pagant. "A Espanya, tradicionalment, el mercat del titella era el públic familiar, no hi havia un altre circuit. És cert que s'han fet coses molt dolentes per a nens, i com que hi ha hagut pocs espectacles de titelles, s'ha confós una cosa amb l'altra. Però això és com dir que no t'agrada la música quan només has vist els grups dolents del teu barri", sentencia aquest jove artista. Pons està a punt d'estrenar Cinc contes diferents al Festival de Titelles i Teatre d'Objectes (TOT) que comença avui al Poble Espanyol de Montjuïc i que s'allargarà fins al 27 de març. Després de deu anys organitzant una concentració de titelles d'un únic dia, aquesta és la segona edició d'una mostra que l'any passat va congregar 5.000 persones (i sense cap ajuda pública).
Mentre que el clown i el circ han fet un salt qualitatiu i s'han guanyat un estatus dins les arts escèniques, els titelles encara arrosseguen prejudicis, malgrat que a Catalunya la tradició es remunta al segle XIII i hi ha hagut grans exponents, com Pepe Otal, Putxinel·lis Claca o els Garibaldis. "És un error. Al món hi ha molts tipus de titelles: lligats a la tradició, com passa a Indonèsia, on els titellaires són considerats mags, més lligats al teatre visual, com al Quebec... fins i tot hi ha una nova tendència en què els joves agafen els titelles i els barregen amb altres llenguatges. És un mitjà que s'adapta molt a la contemporaneïtat, perquè no té límits", diu Jacques Trudeau, director artístic del festival i savi titellaire canadenc. Però la renovació, acorden, s'ha de servir en comptagotes perquè el públic els segueixi. "Per al TOT he seleccionat companyies de gran qualitat i obres de personatges coneguts per introduir el nou públic i que puguem evolucionar junts", diu Trudeau. "El titella és una peça molt delicada i elaborada que sobreviu molt temps i cada any millora", afirma Pons. L'exemple el tenim en Jordi Bertran, que fa girar la seva Antologia des de fa un quart de segle. L' Alè dels fils que presentarà al TOT ja té tres anys. És una de les singularitats dels titelles.
Una altra és el dèficit que hi ha al país d'espais d'exhibició especialitzats. A Barcelona, després del desaparegut NEO, no hi havia cap festival de titelles i només el teatret de La Puntual i el Poble Espanyol mantenen una programació regular. "I hi ha manca de difusió i d'escoles de formació", afegeix Bertran. Les companyies obligatòriament han de ser itinerants, fent gires per Catalunya, Espanya i tot el món -habitualment amb ajuts de l'Institut Ramon Llull-. De fet, Trudeau té l'oficina a Charleville-Mézières (França), la Meca dels titellaires gràcies al seu festival biennal que aquest any convidarà cinc grups de Catalunya. Els titelles es volen fer grans.
