Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

El titular que et pot ensorrar la vida

"La poesia potser no és gran cosa, però la intempèrie és més dura sense els versos", constata Joan Margarit. I de la intempèrie no se n'escapa ningú.

Dani Santana no airejarà mai els draps bruts del Barça

El periodista Dani Santana, fill literari de Xavier Bosch, no s'hi posa per poc. A Se sabrà tot investigava el terrorisme islamista a la capital catalana i descobria l'atracció fatal entre periodisme i poder. Pel mateix preu, els qui treballàvem a la redacció del diari Avui quan Bosch en va ser director (aquell càrrec que, com a Santana, li va durar unes sabates) vam poder jugar al qui és qui: la novel·la, premi Sant Jordi del 2009, tenia un punt de venjança, per molt que el seu autor ho negués. A Homes d'honor , Dani Santana condueix un programa d'entrevistes a la tele i es veu emmerdat en trames sobre l'incendi del Liceu, el passat del pare de l'alcalde de Barcelona i, poca broma, la màfia siciliana. Aquesta segona novel·la no té un títol tan contundent ni l'aval d'un guardó, però ja se n'han fet tres edicions i em consta de primera mà que ha creat unes quantes vocacions periodístiques (sisplau, que algú expliqui als joves aspirants a Santana la trista veritat sobre el futur del periodisme com a ofici remunerat).

En un dinar en una pizzeria que no sembla vinculada a la Cosa Nostra, uns quants col·legues de la professió insistim que el tercer llibre de Dani Santana hauria de destapar draps bruts de la història del Futbol Club Barcelona. Però Xavier Bosch diu que això, ell, mai no ho faria. El Barça és la nineta dels seus ulls, i de cap manera contribuiria a tacar-ne l'honor. I mira que, amb les coses que deu saber sobre el club, en sortirien unes quantes novel·les.

Tinc una novel·la al cap, i el dia que l'escrigui, ui, el dia que l'escrigui...

Com apunta Xavier Bosch, tots tenim un titular a cinc columnes que ens pot ensorrar la vida. I tots hem viscut alguna història susceptible de ser novel·lada. Però amb això no n'hi ha ni per fer l'aperitiu. "Molta gent et diu: tinc una novel·la al cap, i el dia que l'escrigui, ui, el dia que l'escrigui... Són persones que confonen una novel·la amb el seu argument". Ho comenta el poeta Joan Margarit durant un sopar amb una vintena de lectors al restaurant Semproniana de l'Ada Parellada (una cuinera que no només tenia una novel·la al cap, sinó que l'ha escrita i publicada: es titula Sal de vainilla i és tirant a ensucrada).

Segons Margarit, cadascú escriu com pot, no pas com vol. "És com aquell senyor que cau per les escales, n'hi ha que se'l miren rient i ell quan arriba a baix s'aixeca, s'espolsa la roba i exclama: què passa? tothom baixa les escales com pot! Doncs això: fer un poema és molt difícil i tothom el fa com pot. La lluita entre la poesia del silenci i la poesia de l'experiència neix a posteriori, un cop fets els poemes. Jo parteixo d'una anècdota i el Celan no saps què coi diu ni si ha volgut dir res, però quan l'encerta, l'encerta".

Tu t'enamores del que fas tu, i jo m'enamoro del que faig jo

Joan Margarit sap que tots som proclius a l'autocomplaença. "Tendeixes a enamorar-te del que fas, a ser indulgent amb tu mateix". I té un truc per fugir-ne: "No tinc més remei que fer una petita simulació i jugar a enredar-me. Després d'escriure un poema, el guardo. Al cap d'un temps l'agafo i, durant un o fins i tot dos segons, me'l puc mirar com si fos el poema del veí". L'ordinador, diu, l'ajuda a potenciar aquesta "estafa personal": la lletra impresa sempre sembla menys nostra. El poeta sol invertir entre dos i tres mesos per escriure cada poema. N'hi ha un, el que més se li va resistir, que li va costar quinze anys: es titula Primer amor i explica la història d'una navalla comprada en secret i guardada entre versos i entre calces. "Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,/ torno a mirar-la, oberta al meu palmell,/ tan perillosa com a la infantesa./ Sensual, freda. Més a prop del coll".

Més continguts de