Publicitat
Publicitat

TEATRE

Un vaixell molt a prop de Casablanca

Zoom va obtenir el 2010 el III Premi 14 d'Abril de Teatre, que concedeix el Memorial Democràtic. Una generositat com la que podria tenir una associació en memòria de la Resistència francesa per Casablanca , de Michael Curtiz. Totes dues comparteixen el conflicte entre el deure i el desig. I en els dos casos el que importa -amb matisos- és la història d'amor. La resta és anècdota. Curtiz va fer servir el sistema de Hollywood per filmar un apassionat sacrifici d'amor per al gran públic. Carles Battle, l'autor de Zoom , planteja un triangle semblant en un altre escenari bèl·lic (un vaixell de l'armada republicana amb la Guerra Civil decidida) per tornar a la seva teoria del "drama relatiu", amb el seu joc de perspectives i ambigüitats de la memòria.

Zoom està estructurada en tres actes per explicar una situació en el passat, la seva lectura com una ficció que es construeix en un plató de cinema entre els guionistes i el director i un tercer acte que trenca la unitat interna amb la parella protagonista posicionant-se línia a línia -fins al seu radical trencament- en els dos espais temporals que proposa l'autor.

Dialèctica entre realitat i ficció

A aquests dos escenaris s'hi suma una veu en off que exerceix d'eco mental dels espectadors. Només falta que a la sortida el públic s'adoni d'una maqueta de l'escenografia que inclou les grades per complicar encara més l'alambinada dialèctica entre realitat i ficció d'aquest exercici d'estil.

Zoom és un muntatge que interessa més per tot el seu esforç metateatral i que pel seu contingut, abraçat als tòpics que ja funcionaven en els guions de Hollywood dels anys 40. El director Xavier Albertí utilitza molt bé aquest aire camp , i ha treballat amb els intèrprets una certa elegància atemporal, molt ben assimilada per Jordi Collet, però sobretot per Alícia González Laa, perfecta en el seu perillós misteri de femme fatale .

Més continguts de