Les vampires literàries de Polanski clausuren Canes

Enviat especial a CanesTres anys després d’escandalitzar el Festival de Canes en la presentació de Venus in furs amb perles com “la píndola ha masculinitzat la dona” i “és una pena que oferir flors a una dona sigui avui dia una cosa indecent”, Roman Polanski va clausurar aquest dissabte el festival amb la seva nova pel·lícula, D’après une histoire vraie, altre cop sense ganes de fer amics. “No entenc que persones intel·ligents facin preguntes tan estúpides”, va deixar caure en la roda de premsa. I això que ningú va preguntar sobre la seva lluita legal per anul·lar l’ordre de cerca i captura que pesa sobre ell als Estats Units per violació d’una menor, ni sobre la seva renúncia a presidir els César. Però Polanski està en peu de guerra i salta per poc que se’l provoqui.

A D’après une histoire vraie, el director polonès adapta la novel·la de Delphine de Vigan Basada en una historia real (Anagrama), sobre una escriptora (Emmanuelle Seigner) que ha triomfat amb un llibre que explica la tràgica vida de la seva mare. Ja prepara el seu pròxim llibre, una novel·la de ficció centrada en els reality shows, però està bloquejada. En una firma de llibres coneix l’Elle (Eva Green), una fan amb qui fa amistat ràpidament. L’Elle també escriu: treballa com a negra literària de celebritats franceses. I té idees molt específiques sobre la pròxima novel·la de la seva nova amiga: no ha de ser una ficció sinó que ha de partir de la pròpia vida de l’autor. El joc metanarratiu està servit, ja que la protagonista es diu precisament Delphine de Vigan, i l’autora de Basada en una historia real va publicar la novel·la després de triomfar amb Nada se opone a la noche (Anagrama), retrat literari de la seva pròpia mare.

Polanski va descobrir el llibre gràcies a la seva dona, Seigner. “Em va recordar El quimèric inquilí i els seus primers films”, comentava ahir l’actriu. I efectivament, la història conté l’ambigüitat i el toc de perversió característics del seu cinema. Entre les dues escriptores sorgeix una relació gairebé vampírica: la seva amistat esdevé una dependència patològica en què la Delphine va deixant que una cada vegada més maquiavèl·lica Elle prengui el control de la seva vida. I mentrestant l’espectador no para de preguntar-se si aquest personatge tan pertorbador és real o una projecció dels dimonis interns de l’escriptora. “M’agrada que el públic dubti sobre el personatge, que la seva existència sigui incerta, és una de les coses que em van interessar de la història”, comentava Polanski.

Després de veure el film s’entén millor que estigui fora de competició: es tracta sens dubte d’un Polanski menor, llastrat per la falta de tensió i d’estímuls. La magnètica Eva Green és el millor d’un film que té molt en comú amb un altre de la secció oficial, L’amant double de François Ozon, que es mou amb més habilitat pels laberints psicològics de la identitat.

Joaquin Phoenix, immens

Si D’après une histoire vraie tancava el festival, el nou film de la britànica Lynne Ramsay va fer el mateix amb la competició oficial. You were never really here és un cop de puny a la taula comparable al que va donar fa uns dies Good time : un altre thriller trepidant, fosc i violent amb un protagonista immens, aquí Joaquin Phoenix en la pell d’un exmilitar que es dedica a rescatar noies segrestades fent servir mètodes brutals.

Ramsay aplica al gènere el seu estil convuls i descarnat amb resultats impactants. Com el Travis Bickle de Taxi driver, el personatge de Phoenix s’endinsa en l’infern per protegir la puresa i redimir-se d’un passat traumàtic que entreveiem en flaixos de la seva infància. El fràgil equilibri que sosté el seu seny es trenca quan el rescat de la filla d’un polític es complica i la violència de la seva feina esquitxa la seva vida privada. Phoenix, com sempre, ofereix un recital d’intensitat i fragilitat. I Johnny Greenwood, de Radiohead, hi aporta una banda sonora brutal.