Publicitat
Publicitat

CRÍTICA DE TEATRE

La veritat us farà desgraciats

‘L’ànec salvatge’, al Teatre Lliure de Montjuïc, 2 de març

L’ ànec salvatge és una obra de Henrik Ibsen posterior a L’enemic del poble,però aquesta segona ha tingut molta més repercussió que el títol que acaba d’estrenar-se al Lliure, fins ara pràcticament inèdit als nostres escenaris. I això que entre l’una i l’altra hi ha certes concomitàncies: si el doctor Stockmann de L’enemic del poble es víctima per defensar la veritat, a L’ànec salvatge la veritat destruirà una família fins aleshores feliç.

El Gregor torna a casa per a la nova boda del seu pare, el Werle. A la cerimònia es troba el seu amic d’infantesa, el Hialmar, feliçment casat amb l’exsecretària del Werle i amb una adorable filla. Però el Gregor, que odia el seu progenitor, coneix un secret que el Hialmar ignora i decideix iniciar una croada perquè la veritat surti a la llum al marge de les conseqüències que comporti.

Henrik Ibsen planteja, doncs, el dilema entre la felicitat basada en la ignorància i la crisi que es deriva de conèixer la veritat i, d’acord amb el final, conclou que la veritat no només no ens farà lliures, com sostenia Jesús, sinó que ens farà desgraciats. El rovell de l’ou de la funció és la confrontació, a l’últim acte, entre el fanatisme del Gregor i el pragmatisme cínic del doctor Relling (Jordi Bosch), però per arribar-hi hi ha ben bé noranta minuts, que es fan llargs, i encara més per a una escenografia que obliga a fer molts desplaçaments.

Això no impedeix que Julio Manrique mantingui el pols de la funció amb bon ritme. Hi ha aportacions notables, com l’oculta naturalesa del subsol, i altres de més qüestionables, com l’inexplicable protagonisme del pianista al mig de l’escenari. La direcció d’actors és impecable. Sobresurt Elena Tarrats com a Hedvideg, el metafòric ànec sacrificat. Tarrats és d’una sinceritat i credibilitat absolutes i es fa seva la funció. En el Gregor de Pablo Derqui hi predomina la foscor de la rancúnia per sobre del suposat idealisme que l’empeny. Ivan Benet il·lustra bé la seva condició de víctima i Andreu Benito és un secundari de luxe.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT