Publicitat
Publicitat

Les veus més personals de la Guerra Civil

A Cartes des del front Eloi Vila recull l'emotiva correspondència entre els soldats que van combatre a les trinxeres i les seves famílies

"Aquí no sóc un derrotat! Aquí sóc un vencedor! He tornat! I ara, a afrontar les angúnies de la pau". És el primer que diu Santiago Marieges quan creua la porta de casa els seus pares una matinada d'abril del 1939. Després de mesos de combat a les trinxeres de Guadalajara, viatjant en vagons de càrrega de bestiar, Marieges aconsegueix arribar a una Barcelona ocupada per les tropes feixistes. Ell escriu que la seva ciutat l'amenaça, però és afortunat. Pot tornar a abraçar la seva mare. Molts altres no tornen. I les seves cartes són les que més han impactat el periodista i escriptor Eloi Vila, autor de Cartes des del front (Ara Llibres): "La correspondència que més m'ha emocionat és la dels soldats que han de deixar els seus fills petits i que ja no tornen", explica.

Al setembre, des de la revista Sàpiens i el diari ARA, es va fer una crida perquè s'enviessin cartes escrites des del 1936 fins al 1939 des de qualsevol lloc relacionat amb la Guerra Civil. Vila va rebre 150 cartes i, una vegada el llibre ha estat publicat, continua rebent missives i dietaris: "Fa uns dies, per exemple, em van portar a casa les cartes d'un soldat republicà que es va passar al bàndol nacional durant la guerra perquè al seu pare l'havien mort milicians antifeixistes -explica-. Si puc faré un segon llibre".

La tria de les cartes -en surten publicades 20- no ha estat fàcil. Tan sols una, la de Salvador Puntí, és del bàndol franquista: "Ningú vol explicar un passat franquista", assegura Vila. Hi ha cartes plenes de tendresa i d'altres que fan posar la pell de gallina. El periodista també ha rebut cartes d'amics, com les dels periodistes Albert Om i Xavi Coral. Darrere de cada carta hi ha una història que Vila ha reconstruït amb l'ajuda dels testimonis i familiars.

1 . L'última carta
Bernadet, mort sota les bombes feixistes

El 26 de desembre del 1937 Emili Bernadet és al front de Terol. És el dia de Sant Esteve i pensa en la seva muller, l'Angelina, i el seu fill, l'Antoni. L'Emili és químic i, quan marxa a la guerra, el petit només té quinze dies: "Dius que el nen et sembla que serà director d'orquestra, però a mi em sembla que més aviat serà director de cor. De la manera que al seu pare li agrada el cant, segurament serà més aviat això", escriu. A la carta li explica a la seva dona que si el nen fos més gran li diria que l'anessin a veure. L'endemà torna a escriure i descriu com els avions feixistes es passegen sobre el seu cap. Diu que desitja molt tornar a casa i envia molts petons per al seu fill.

Ja no tornarà a escriure més. Una bomba el mata. El certificat de defunció arriba a Castellar del Vallès tres anys i mig després, però l'ajuntament franquista no ho comunica a la família. El 2001, un historiador amic dels Bernadet troba per casualitat el certificat de defunció i l'entrega a l'Angelina. Així, ella, poc abans de morir, sap que el seu marit no és un dels milers de desapareguts de la guerra.

Ha estat el fill, l'Antoni, el nen que no va poder conèixer el pare, qui ha explicat la història i ha entregat les cartes a l'Eloi Vila. "Moltes famílies amb qui he parlat volen saber més coses, vèncer la por i que es conegui la seva història, volen retre homenatge als que van perdre la vida", explica el periodista. En moltes històries, però, "hi ha buits que no s'han pogut omplir", assegura.

2 . Una cançó que no va sonar mai
Josep Ferrer, el soldat que no va conèixer el fill

"Tingues força serenitat, que aviat s'acabarà aquesta guerra i llavors tornarem a emprendre amb marxa i ritme la nostra vida. [...] Tu no saps que content que estaré. A més, un altre fill que ara no puc veure". Josep Ferrer marxa al front amb 35 anys. Mentre és a Barbens, la seva dona, la Maria Bubaré, té una filla. El 22 de maig el batalló del Josep participa en els combats que hi ha entre la carretera de Tàrrega a Balaguer i la Sentiu de Sió. Pocs dies després la Maria rep un feix de cartes, algunes tacades de sang.

El seu marit les duia a sobre quan una bala el va abatre. Hi ha l'última carta que va escriure tres dies abans de morir. Li diu a la dona que està molt content, perquè és pare d'una nena. Josep Ferrer, abans de marxar, havia acordat amb la seva dona que, si aconseguia fugir, per la ràdio de l'exili faria sonar la seva cançó d'amor, J'attendrai , adaptada al castellà: Volverá, un día quizás volverá, mi amor. Malauradment ni la Maria ni la seva filla, la Dolors, van arribar a sentir mai la música de Dino Olivieri.

3 . Els dibuixos de la guerra
Un religiós al bàndol feixista

"M'hauria agradat comptar amb més cartes del bàndol feixista, però la majoria de correspondència que vaig rebre era de republicans", explica Vila. "A més -continua el periodista-, en les poques que he rebut m'he trobat que una part de la família no volia que sortís a la llum pública el seu passat franquista". L'única carta d'un soldat del bàndol colpista és la que comença el llibre. El seu autor és l'escultor i dibuixant de Vic Salvador Puntí.

Puntí no només explica la guerra amb paraules sinó que també la il·lustra. "Si decideix anar al front és més per motius religiosos que no pas ideològics", puntualitza Vila. El pare del Salvador, que també és dibuixant i escultor i té un taller d'imatgeria religiosa, és detingut i empresonat a la Model de Barcelona. El Salvador té por que li passi el mateix i decideix marxar i lluitar amb els voluntaris del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat. En el seu diari, descriu els monuments que veu i dibuixa els pobles per on passa. Puntí sobreviu a la Batalla de l'Ebre i a l'ofensiva contra Madrid. El 28 de març del 1939, per a ell, acaba la guerra. Recupera el seu diari tres anys després, i el guarda en un armari.

4 . La ferida oberta
Bondia, afusellat a la presó de Lleida un juliol del 1940

"Quan el Leandro parla del seu pare encara plora i tremola", explica Vila. Han passat setanta-dos anys, però per al Leandro és com si fos ahir. Un 10 de juliol del 1940, el Leandro, la seva mare i les seves dues germanes van anar a la presó de Lleida. Regularment feien visites i esperaven que el funcionari cridés el nom del pare. Aquell dia, però, el funcionari no va cridar "Francisco Bondia!" Davant el silenci, la mare del Leandro es va desmaiar: el seu marit era mort.

Setmanes després van rebre un feix de cartes que el Francisco havia entaforat dins el matalàs. En una s'acomiadava de la seva família: "Amb el vostre treball aconseguireu la felicitat merescuda. No abaixeu el cap davant de res ni ningú. Sabeu que no he estat un criminal. L'odi no té fre. I més en el moment en què vivim, que no repara a destrossar la més humil de les llars".

Més continguts de