Publicitat
Publicitat

L'ESTRENA DE LA SETMANA

El nou cinema independent filipí aterra per primera vegada a la cartellera amb 'Lola (Abuela)'

El 'via crucis' de dues àvies filipines

Hi ha directors als quals la distribució comercial ha condemnat a la invisibilitat, malgrat que el seu cinema camina amb fermesa i autoritat pel circuit de festivals internacionals. El filipí Brillante Mendoza (San Fernando, 1960) n'és un. Nineta dels ulls de Cannes, on va guanyar el premi al millor director amb Kinatay (2009) i es va ficar Tarantino a la butxaca, les seves pel·lícules acostumen a mostrar sense filtres la crua realitat de la moderna societat filipina, on l'exercici de la supervivència esdevé un principi motor que no deixa espai per als judicis morals.

Al seu últim film, Mendoza posa en escena un drama terrible a partir d'un problema quasi absurd però molt freqüent a les Filipines d'avui dia: el robatori de mòbils. Símbol d'estatus social per als joves filipins, el furt d'un mòbil desencadena un homicidi en què mor el nét de l'àvia Sepa. L'anciana intentarà amb tots els seus mitjans -que no són gaires- celebrar un enterrament digne i exigir el càstig de l'assassí. Aquest, detingut a la presó, és el nét de l'àvia Puring, una venedora de verdures que farà tots el que podrà per treure'l de la presó.

ALola (Abuela) , Mendoza hi retrata una perifèria de Manila a vessar d'aigua (estem a la temporada de les pluges) i un precari i caòtic paisatge urbà de cases construïdes sobre l'aigua en què la figura de l'àvia funciona més com a factor de cohesió i resistència que com a càrrega per a unes famílies amb vides fràgils i clandestines. El director traça un paral·lelisme evident entre les dues dones, que persegueix amb una càmera gairebé enganxada al clatell de les ancianes per carrers i jutjats, presons i autobusos, escenaris reals que Mendoza examina amb una mirada gairebé documental i recursos narratius propis d'aquest gènere.

Som al davant d'una pel·lícula bella i emotiva sobre la necessitat d'enterrar el dolor i superar la pèrdua, protagonitzada per dues grans actrius octogenàries, les úniques professionals d'un film que conté molt exercici d'apropiació dels codis neorealistes i que, en conseqüència, trasllada amb força una veritat profunda del món que retrata.

Els altres de Filipinies

Darrere de Mendoza hi ha una nova generació d'autors que últimament han revitalitzat l'escena independent del cinema filipí, entre els quals destaquen Raya Martin, Lav Díaz i Khavn de la Cruz. El primer és el més jove i transgressor, un explorador de les essències més primitives del cinema adorat pel festival de Canes; el segon és conegut per les maratonianes pel·lícules de més de vuit hores, experiències que transformen la relació de l'espectador amb el cinema, i el tercer és el més prolífic i underground , un activista punk disfressat de cineasta. Mendoza, que ja prepara un nou projecte amb Isabelle Hupert, ha estat el primer a trencar la barrera de la distribució comercial, però segurament no serà l'últim.

Més continguts de