Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Nova York, la selva colombiana i Venècia, tres localitzacions explorades recentment

El viatge, guspira literària

Lila Azam Zanganeh, Manel Subirats i Alejandro Palomas s'emporten els lectors cap a escenaris llunyans en els seus nous llibres. El viatge és, des de fa segles, un dels motors creatius per excel·lència.

Des de l' Odissea d'Homer, el viatge ha estat un dels eixos temàtics centrals en literatura. Marco Polo va explicar a La descripció del món les seves experiències mercantils, acompanyades d'una prosa evocadora i lluminosa. J.W. Goethe i Stendhal van escriure pàgines de gran qualitat a partir dels seus periples italians. Robert Louis Stevenson convertiria la navegació pel Pacífic en un llibre encara ara fascinant, En els mars del sud . A Herman Melville, els mesos de tripulant en vaixells baleners li van servir de base d'una col·lecció de novel·les de fondària oceànica i esperit aventurer, entre les quals destaquen Moby Dick i Billy Budd . L'Orient impregnaria els versos de Charles Baudelaire, i més endavant inspiraria les millors pàgines de Paul Bowles i William S. Burroughs.

Molts escriptors han fugit lluny per acabar trobant el seu camí personal. L'aventura els ha transformat i ha activat el seu esperit creatiu. Això mateix li va passar a Vladimir Nabokov: després de la Revolució Russa del 1917, el futur escriptor passaria gairebé dues dècades a Berlín abans d'emigrar als Estats Units. La descoberta del nou món acompanyada de la consolidació de la llengua anglesa li van permetre abandonar el rus a partir de l'any 1941. Les grans novel·les de Nabokov, Lolita i Ada o l'ardor , serien escrites en anglès. Fins i tot a l'hora de passar revista a la seva vida (Parla, memòria ) ho va fer en la mateixa llengua d'acollida. A El encantador. Nabokov y la felicidad (Duomo, 2012), Lila Azam Zanganeh s'emmiralla en el doble exili de Nabokov per construir el seu primer llibre. A més d'homenatjar l'escriptor d'origen rus repassa la seva pròpia experiència vital: nascuda a París filla d'exiliats iranians, Azam viu des de fa anys a Nova York, la ciutat on va descobrir Lolita . "La vaig llegir en un estiu -explica l'autora-. Em va deixar molt admirada, encara que hi havia moltes paraules que no entenia". Azam va devorar l'obra nabokoviana, però amb esperit crític: "Ni Foc pàl·lid ni la seva poesia m'agraden gaire", assegura. A la introducció d' El encantador , l'escriptora defensa que els llibres i la lectura sempre l'han "horroritzat". Rere la polèmica hi ha la voluntat de defensar l'acte de llegir no com a obligació curricular sinó com a experiència creativa: "A França encara es valora molt el saber enciclopèdic. Quan vaig arribar als Estats Units em va sorprendre que la literatura es podia abordar d'una manera molt més lúdica. Aquesta mena de jocs irreverents però saludables són els que vaig trobar llegint Nabokov, i he procurat seguir el seu exemple". A El encantador , Azam s'inventa una entrevista amb l'escriptor, fa una tria de paraules que ha après gràcies a la seva obra i defensa la felicitat que transmet la seva prosa.

Un territori literari verge

Guionista, documentalista i productor televisiu, Manel Subirats i Costa va arribar al petit poble de Miraflores, en plena selva amazònica colombina, l'any 1990. "Hi vaig tornar al cap d'un any per treure'n un documental, però la realitat era tan bèstia que no em vaig atrevir a engegar la càmera", diu. Dues dècades més tard, Subirats s'ha decidit a encapsular aquell paisatge humit i claustrofòbic a la seva primera novel·la, Aquelles nits de maig (Edicions de 1984). Al llibre, un pare i una filla passen un mes al poblet mentre l'embarcació en què viatjaven és reparada. El pare es retroba amb la seva germana Guillermina, que es dedica a la prostitució i al contraban, mentre la filla descobreix el sexe i un seguit d'homes foscos tenyeixen la novel·la d'intriga. "Tot i que l'escenari del llibre és una mica enverinat, volia que cada personatge hi trobés la seva parcel·la de llibertat -admet l'autor-. A Miraflores, les nenes es queden embarassades als 13 anys. Abans de dedicar-se a la mineria, l'única ocupació local, els nens són explotats sexualment".

Alejandro Palomas ha esquivat conscientment els escenaris venecians on transcorre bona part de la seva última novel·la, Agua cerrada (Siruela, 2012). "Venècia és una ciutat molt literària. Al meu llibre volia explorar la idea de l'aigua i del laberint: és un lloc on t'hi pots perdre, físicament però també anímicament", diu l'autor barceloní, que ha canviat la ironia de novel·les com El cel que ens queda (Columna, 2011) i El secret dels Hoffman (2009) per un drama en què les confessions, els secrets i les desgràcies s'encadenen amb destresa narrativa. "No puc fer altra cosa que escriure. És una necessitat molt gran, potser fins i tot una malaltia", diu Palomas, que també acaba de publicar un poemari, Tanto tiempo (Huerga y Fierro) i ja treballa en una altra novel·la: "El meu gran viatge és l'escriptura. Em permet sortir de mi mateix i alhora aprofundir en el que sóc".

Més continguts de