Cultura 29/05/2015

La vida entre les parets de la Casa de la Caritat

Un film explica la història dels infants que hi van viure durant la postguerra

Sílvia Marimon
5 min
La vida entre les parets de  la Casa de  la Caritat

BarcelonaDes de fa més de quinze anys, al bar del CCCB, cada dijous, es troben per esmorzar un grup d’avis. Es coneixen des de fa dècades, perquè van créixer exactament allà, entre els carrers de Montalegre i Valldonzella, quan el CCCB era la Casa de la Caritat. A l’entorn d’una taula evoquen records i, fins i tot, es tornen a enamorar d’antigues companyes de pati. Es van fer grans entre les seves parets de la Casa de la Caritat, que va funcionar fins al 1957. Alguns eren orfes, d’altres van perdre el pare al front durant la Guerra Civil. Tots ells expliquen la seva vida al documental Temps de caritat, dirigit per Joan López Lloret i produït per La Xarxa, el CCCB i Batabat. El film es podrà veure demà al CCCB dins el festival DocsBarcelona.

No ha sigut fàcil fer-lo. Els treballadors del CCCB van ser els primers a alertar que aquests avis tenien una història per explicar. “Hem estat deu anys treballant perquè sortís. És una llàstima, però, perquè alguns dels avis s’han quedat pel camí i ja no hem sigut a temps de recollir-ne el testimoni. Però el que és important és que al final s’ha fet”, explica Teresa Pérez, que porta 20 anys treballant com a relacions públiques del CCCB. No tothom, però, vol recordar. Més de la meitat d’homes i dones que van passar per la Casa de la Caritat no han volgut que es coneguessin els seus noms.

La Casa de la Caritat va ser un centre de beneficència actiu a Barcelona entre el 1802 i el 1957. “Volia donar cobertura als orfes, persones amb dificultats mentals, adolescents amb dificultats diverses, sords, muts... A principis del segle XIX va arribar a acollir més de dues mil persones”, explica al documental la periodista i professora de la Ramon Llull Dolors Genovès. “Era una ciutat dins la ciutat”, afegeix. La Mancomunitat, creada el 1914, va intentar modernitzar el sistema de “beneficència”.

Jordi Boada hi va entrar quan tenia 12 anys. “Era fill d’una família benestant, però al meu pare el van matar el 1937. La meva mare es va quedar sola amb tres fills i la seva mare. Va morir de tuberculosi i a mi i al meu germà petit ens van portar a la Casa de la Caritat. Hi estava tan bé que, quan vaig poder sortir-ne als 14 anys, vaig decidir quedar-m’hi a estudiar”. Boada fins i tot es va enamorar entre les parets de la Casa de la Caritat. “Em vaig fixar en ella, en l’Empar Andrés, i en Marià -un altre company de la Casa- em va fer les gestions. Vam quedar amb l’Empar a la plaça Universitat i li vaig donar la mà. Aleshores no ho sabia, però aquell dia, el 6 de juny del 1954, era el seu aniversari. Feia 21 anys. Quatre dies després tothom sabia que jo li anava al darrere. Ens vam casar tres anys després. Ella va sortir de la Casa de la Caritat vestida de núvia i va anar caminant fins a l’església”, recorda amb un ample somriure.

Boada sempre ha mantingut el contacte amb les monges de la Casa de la Caritat: “Fins i tot he anat als seus enterraments. Em van tractar bé. Em van cuidar quan estava malalt. I estudiàvem, venien professors de l’Institut Balmes”, recorda Boada. La seva dona, l’Empar, va passar 17 anys a la Casa de la Caritat. Hi va entrar el 1940, quan tenia sis anys, i en va sortir el 1957, quan es va casar amb el Jordi. Quan va esclatar la Guerra Civil, a l’Empar l’havien enviat a les colònies que la Generalitat organitzava a la Molina. Només tenia sis anys però la van retenir a un camp de concentració de França. El seu pare va morir al front i la seva mare no va poder assumir el fet de cuidar-la: “Jo aquí vaig acceptar el que em tocava, perquè a casa, qui hi tenia? Ningú”, explica.

Ahir, a la presentació del documental, el director del CCCB, Vicenç Villatoro, afirmava que Temps de caritat és un documental de “memòria emocional”: “Els llocs no són neutres, no veus només pedres ni cortines ni taules sinó que tothom en té una memòria i mai és la mateixa. Cadascú hi aboca les seves pròpies emocions”. Ahir, alguns dels que van passar per la Casa de la Caritat es queixaven que ja no queda cap rastre de l’edifici que ells van conèixer. “No s’ha conservat res, no s’ha conservat la memòria”, afirmava un dels testimonis.

Montserrat Serrano va perdre tots els familiars quan només tenia 7 anys. Va ser a la Casa entre els anys 1946 i 1948. La van adoptar però no recorda que l’estimessin. “De tenir una mare, una germana, una família a tancar-te aquí dins, on no hi havia ningú que et digués t’estimo o que et posés bé la roba abans d’anar a dormir, és dur”, explica al documental. Hi ha records tristos i també secrets que no s’han sabut fins fa ben poc. La Maria Lluïsa Salazar va viure des de petita i fins al 1957 a la Casa de la Caritat. Sempre havia pensat que una de les monges era la seva mare, però no ho va poder confirmar fins fa dos anys, quan la que era la mare superiora l’hi va confessar al llit de mort.

Llorenç Samaniego, el Sami, té bons records del seu pas per la Casa de la Caritat. La seva mare, que era de família militar, el va abandonar quan va néixer. “Em va adoptar una família de pagesos de Sant Quintí de Mediona. Només em volien per treballar. A la Casa de la Caritat hi havia aigua i llum. Allà no hi havia res. Em vaig escapar, vaig caminar fins a Sant Sadurní, vaig agafar el primer tren que va passar i vaig tornar a la Casa de la Caritat”, explica. Va treballar en diferents oficis: “He fet de tot. I d’alguna manera sempre he estat en contacte amb la Diputació -la institució de la qual depenia la Casa de la Caritat- perquè vaig acabar fent de xofer per als polítics”.

Les visites de la mare

El pare de Joan Cabó va morir a la Guerra Civil: “Ens vam quedar sense diners. La meva mare treballava de cuinera en un hospital. S’hi passava tot el dia, hi menjava i hi dormia. No em podia cuidar i em va portar a la Casa de la Caritat”, explica. La mare, però, es preocupava per ell: “Em venia a veure una vegada al mes. Recordo molt bé el dia que em va portar un plumier. Una altra vegada em va portar una mica de menjar dins d’una capsa de sabates: ous, xoricet, galetes... Coses que mai vèiem. La monja ho va agafar i ho va repartir entre tots els nens. Em va fer molta ràbia, perquè a la meva mare li havia costat molt aconseguir tot aquest menjar”, recorda. No guarda, però, rancor. Com la majoria de testimonis que han volgut parlar.

stats