“Et violen per fer-te fora de casa teva”

BarcelonaEl 25 de gener del 2001 Jana Leo (Madrid, 1965) tornava al seu pis de Harlem, a Nova York, carregada amb les bosses del supermercat quan va topar amb un home al replà. Ell va amenaçar-la amb una pistola, va entrar a casa seva i la va violar. Leo dissecciona els fets a Violación Nueva York (Libros del Lince) i, a partir de la seva experiència, desenvolupa un assaig que trenca tabús sobre les agressions sexuals i desmunta mites sobre la seguretat en espais domèstics.

El primer mur que se li va aparèixer a Leo a l’hora de relatar la pròpia vivència va ser el fet d’haver de definir què era una violació. “Jo tenia al davant algú que m’amenaçava amb una pistola, però que no em va pegar. Quan pateixes una agressió sense violència física externa, com demostres que no has consentit l’acte sexual? L’assalt deixa rastres físics, però no es perceben a simple vista”, subratlla l’escriptora. El 2001 la legislació nord-americana encara establia que era la víctima qui havia de demostrar una agressió sexual. La llei es va modificar el 2009 i, des d’aleshores, són els presumptes agressors els que, per defensar-se, han de provar que la víctima ha accedit a mantenir sexe de manera consensuada. “Això ha canviat les relacions sexuals. Els adolescents nord-americans m’explicaven que, abans d’embolicar-se amb algú, li pregunten explícitament si ho vol. És incòmode però és necessari”, afirma Leo.

El mite del carreró fosc

Jana Leo no es limita a fer una exposició dels fets viscuts i els processos judicials posteriors, sinó que furga en les causes i els efectes de l’agressió en termes personals, però també socials. Arran de l’assalt, excava en les estadístiques i topa amb una xifra espaordidora: una de cada quatre dones víctimes de violació ho va ser a casa seva o a prop. A partir d’aquesta realitat, l’autora nega la idea que les agressions més comunes passen en carrerons foscos. Segons Leo, “aquest és un mite derivat de la cultura masclista, que obliga les dones a anar amb compte i a protegir-se”.

L’autora exposa que la nostra idea de la llar és un miratge perquè la concebem com un oasi de seguretat que no existeix. “Molts desconeguts tenen accés a casa nostra: electricistes, repartidors, carters... Els rebem relaxats perquè estem en territori conegut, potser amb roba que no portaríem al carrer. Els agressors se n’aprofiten”, constata l’autora. Ella no creu que hàgim de viure constantment amb por, però sí que cal “ser conscients d’un perill que, ara per ara, és tabú”. També carrega contra l’absència d’un protocol de seguretat als edificis que protegeixi els inquilins. “Es nega una realitat i s’afavoreix la possibilitat del crim”, lamenta Leo, que és arquitecta. Lluny de creure que la solució és “envoltar la possible víctima de reixes”, és partidària de posar en evidència el potencial agressor creant espais on se senti incòmode i exposat per evitar així que tingui “un lloc a recer” on pugui atacar. “En alguns blocs de pisos dels Estats Units posen miralls al vestíbul perquè, des de l’entrada, puguis veure si hi ha algú amagat en un racó, però són iniciatives de les comunitats. Tenim protocols per a incendis i inundacions i, en canvi, enlloc hi ha establertes polítiques urbanístiques que garanteixin la seguretat dels veïns a les zones comunes”, critica.

Una violació “instrumental”

La reivindicació de l’autora respon a la pròpia experiència. Leo explica que la seva violació no només va repercutir en ella i en l’agressor, sinó que va beneficiar el propietari del bloc de pisos on vivia. Per això, l’autora parla de “violacions instrumentals” i destapa una estratègia salvatge d’especulació immobiliària que va descobrir després de l’agressió, quan va adonar-se que a l’edifici on vivia els assalts sexuals eren habituals i que altres veïnes també n’havien patit.

Estirant el fil dels atacs i els seus efectes, l’autora conclou que els propietaris s’aprofiten de les violacions perquè els llogaters abandonin l’habitatge. Quan el pis queda buit, n’apugen el preu i el tornen a llogar, i s’embutxaquen així més diners fins que un nou crim torna a expulsar els inquilins. “Sembla increïble però és així. Et violen per fer-te fora de casa teva”, reprova l’autora, que matisa que “no és una acció directa: el propietari afavoreix que els delinqüents entrin a l’edifici conscient de les conseqüències”. En el seu cas, es va trobar amb el pany de l’edifici trencat durant mesos i la porta d’accés al terrat sempre oberta, de manera que qualsevol persona sense claus podia accedir al bloc de pisos.

“Les coses són com són. Si no t’agrada, pots marxar”, va dir-li el propietari quan Leo, temorosa de tornar-se a trobar amb el violador a l’edifici, va demanar-li que arreglés la porta d’entrada. “Els atacs no són casuals, formen part d’una xarxa de crim organitzat. La violència és conseqüència de la gentrificació a les grans ciutats, però no se’n parla”, subratlla. En la seva història hi ha implícites dues denúncies, una al seu agressor i l’altra al propietari de l’edifici. Tots dos van ser condemnats.