Com van viure i morir els primers barcelonins

BarcelonaEren gràcils, d’estatura relativament baixa -amb 1,60 metres de mitjana- i amb poques diferències físiques entre homes i dones. Cultivaven sobretot cereals i lleguminoses i es delien per les petxines, mol·luscs, anguiles i eriçons, pinyons i avellanes, cérvols, cabirols i senglars. Consumien productes arribats d’altres punts de la Mediterrània occidental -per tant, hi havia intercanvi i relacions amb comunitats de Sardenya, Còrsega o el sud de la Península- i els seus aixovars funeraris demostren que hi havia diferències socials. El Museu d’Història de Barcelona (Muhba) mostra per primera vegada com vivien les primeres comunitats del pla de Barcelona a l’exposició Primers pagesos BCN. La gran innovació fa 7.500 anys “Sintetitzem trenta anys de troballes”, explica el catedràtic de prehistòria Miquel Molist, comissari de l’exposició amb Anna Gómez. Els pagesos que protagonitzen l’exposició van ser els primers al nord-est de la Península a domesticar plantes i animals.

Atrets pels aiguamolls

El subsòl de la capital catalana ha donat al llarg de tres dècades informació molt precisa sobre els primers barcelonins. Tant, que fins i tot es pot detallar què menjaven i com o les malalties que tenien. Les primeres troballes es van fer amb les obres dels Jocs Olímpics, sobretot a Ciutat Vella, a la dècada dels anys 80 i, fins ara, s’han desenterrat 330 individus, tant homes com dones, i de totes les edats. De tots ells, la més veterana és una dona que va viure fa uns 7.500 anys, la sepultura de la qual era sota la plaça de la Vila de Madrid. La dona formava part dels primers assentaments agricultors i ramaders que van viure als turons litorals de Montjuïc i el mont Tàber, entre els anys 5535 i 5460 aC. A aquests primers pagesos els atreia el paisatge del pla de Barcelona: aiguamolls d’aigua dolça prop del mar i boscos de ribera amb salzes, verns, freixes i oms. Van construir les seves cabanes prop de la llacuna del Cagalell, de les rieres que baixaven de Collserola i de les desembocadures dels rius Besòs i Llobregat.

L’exposició exhibeix el llegat d’aquests primers barcelonins que les transformacions urbanístiques han permès descobrir: s’han localitzat mig centenar de jaciments, entre els quals destaca el de la Caserna de Sant Pau del Camp, el del carrer de la Reina Amàlia 31, el de Santa Caterina i el de Riereta 37. “Poques ciutats tenen una ocupació tan continuada com Barcelona, i tanta riquesa arqueològica. Amb aquesta exposició recuperem la memòria pre-Bàrcino”, diu Molist.

El bon estat de les restes trobades ha permès, fins i tot, reconstruir el rostre d’una dona que va viure al pla de Barcelona durant el neolític, a partir de l’estudi del seu crani, datat entre fa 6.500 i 6.000 anys. Es calcula que va morir quan tenia uns 37 anys i se sap que, almenys durant uns mesos, va sobreviure a una trepanació. Era morena, de cabells llargs, ulls foscos, nas lleugerament arremangat i pràcticament no tenia barbeta. El seu rostre no és gaire diferent del d’una dona del segle XXI.

La pràctica de trepanacions

Al jaciment de la Caserna de Sant Pau hi havia tres individus amb el crani perforat, entre els quals un jove que va sobreviure a tres trepanacions. Era una pràctica força habitual: “Segurament les trepanacions es feien per motius religiosos o quirúrgics, per tractar ferides, traumatismes o tumors”, explica Molist. Entre els nostres ancestres, la càries era força habitual. Ho era més entre els que vivien a Reina Amàlia que no pas entre els que vivien més a prop del mar, a la Caserna de Sant Pau del Camp, segurament perquè aquest últim col·lectiu consumia més aliments marins i menys carbohidrats. Els pagesos que van ocupar el pla de Barcelona fa 7.500 anys patien sobretot artritis, periodontitis, anèmies i tumors. Pocs individus arribaven a viure més de 40 anys.

“A Reina Amàlia 31 també s’hi va trobar una de les cabanes més antigues i més documentades de l’Europa Occidental”, destaca Molist. L’habitatge, datat entorn del 4700aC, tenia una coberta de més de 50 metres quadrats. A l’interior hi havia forats per encaixar-hi pals per sustentar la coberta, un fogar central i un forn. A l’exterior hi havia cinc fosses i sitges. Quan es va abandonar, es va utilitzar com a espai funerari.

Aquestes primeres comunitats ja van començar a explotar les pedreres de Montjuïc, que van funcionar fins a mitjans del segle passat. Van fer una explotació intensiva i continuada del quars, el chert (un tipus de roca silícia), i sobretot, el sílex i el jaspi. Del jaspi se n’ha trobat un taller de talla a Montjuïc. Se sap que les eines fetes amb aquesta pedra es van distribuir pel Penedès, la serralada Litoral i Prelitoral i les comarques de Girona. Però, com admeten els comissaris de l’exposició, queden moltes incògnites per resoldre, entre les quals saber per què a l’hipogeu de la zona arqueològica de la Sagrera s’hi van enterrar uns 200 individus entre el 3400 i el 2750 aC.

Els rituals funeraris i les diferències socials

No se sap si fa 7.500 anys tothom era enterrat amb el mateix ritual. Normalment, els morts apareixen en posició fetal, en alguns enterraments hi ha també restes d’animals, i hi ha aixovars més rics i més austers. “En algunes tombes han aparegut també restes d’animals, cosa que fa pensar que hi havia un aprovisionament per al més enllà”, destaca Anna Gómez, doctora en prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona. Hi ha també una inhumació infantil, que es va localitzar dins la cabana de Reina Amàlia 31: “Té una estructura força peculiar, en forma de casa, i l’aixovar està fet a la mida dels nens, amb vasets petits. A l’enterrament també hi van aparèixer grans banyes de bou”, explica Gómez. A les tombes s’han trobat una gran diversitat d’objectes: vasos de ceràmica, eines, collarets, braçalets i botons. Només alguns individus apareixen amb collarets força luxosos, com els elaborats amb la jadeïta, que s’havien d’importar d’altres territoris, o els que es feien amb variscita. Gómez destaca un altre enterrament singular: individus que apareixen enterrats amb el rostre cap a terra i pedres al clatell. ¿Un càstig o víctimes d’una mort violenta? Potser les anàlisis podran resoldre aquest enigma i altres.