BOOM EN EL TEATRE CATALÀ
Cultura 06/11/2011

Jo vull ser dramaturg

Laura Serra
3 min
Aprendre la tècnica Una de les classes d'escriptura de l'Obrador de la Beckett, amb professors que estrenen assíduament, com Esteve Soler.

A mitja tarda, els alumnes de l'Obrador de la Beckett van arribant a classe. Aquest dimarts són nou persones, la majoria entre la vintena i la trentena, que llegiran en veu alta els seus notables exercicis bergmanians. Aquesta veterana escola d'escriptura dramàtica té uns 200 alumnes a l'any. El 1989, quan José Sanchis Sinisterra va fundar la Sala Beckett, aquesta era l'única marmita que engreixava la dramatúrgia catalana, juntament amb l'Institut del Teatre. Avui l'oferta i la demanda han crescut exponencialment. Ser dramaturg s'ha convertit en una professió d'èxit.

"El treball de formació, que abans no estava reglat, la possibilitat de professionalitzar-se en camps com el televisiu i l'aspiració de viure d'aquesta feina són tres claus per entendre el creixent interès en la dramatúrgia", resumeix Enric Nolla, cap del departament de dramatúrgia a l'Institut del Teatre. "La dramatúrgia catalana ha guanyat prestigi i volum. Quan jo vaig començar, fa 25 anys, érem quatre gats -explica Pablo Ley-. En fa 15 ja hi havia més gent. Però ara hi ha una autèntica allau. La figura del dramaturg ja no és una cosa estranya, s'ha normalitzat després d'anys d'endarreriment", assegura el professor de l'Escola Eòlia, que va engegar els cursos de dramatúrgia fa 5 anys per la demanda del mercat.

"És un moment extraordinari -celebra el dramaturg David Plana-. La falta d'autoestima dels autors catalans s'ha superat, s'han tret els complexos del cap. Les noves generacions no tenen por i estan escrivint a un nivell molt alt. El públic respon i els programadors, també". Ara ja és normal trobar una cartellera farcida de títols de casa. El director de la Beckett, Toni Casares, també pensa que el canvi de xip ha estat intern: "Els professionals del teatre són els primers que no coneixien autors catalans i que han canviat la visió respecte dels dramaturgs contemporanis", assenyala. Ho corrobora Jordi González, de la productora Focus, que admet: "Abans arribava un text d'un autor d'aquí i no te'l miraves, i ara els fem cas nosaltres i a fora; ho llegim tot i ens agraden moltes coses, però no les podem fer totes".

El coordinador de l'Obrador, Víctor Muñoz, explica que l'augment de l'alumnat i de les escoles que ofereixen cursos (l'Ateneu Barcelonès, l'Estudi Atrium, l'Escola Nancy Tuñón, etc.) va començar quan "va ser normal veure autors que estrenaven i que tant funcionaven per a una obra intimista al Versus com per a una comèdia al Borràs". I afegeix: "La gent veu que és interessant i que s'hi pot guanyar la vida". El professor i autor Esteve Soler fins i tot diu que "ja hi ha gent que vol formar la següent generació", la que rellevi els ja no tan joves Guillem Clua, Jordi Casanovas, Cristina Clemente i Marta Buchaca, que al seu torn eren fills de la quinta de Sergi Belbel, Carles Batlle, David Plana, Mercè Sàrrias i Lluïsa Cunillé.

No cantar victòria

"Fer sonar campanes és prematur", rebaixa Pablo Ley. "El percentatge d'obres catalanes hauria de passar del 20% actual al 70%". La professora i autora Victoria Szpunberg posa l'accent en aspectes negatius, com que "hi ha dramaturgs boníssims que no estan a l'aparador" i que hi ha el perill que "amb tanta gent a les escoles s'escrigui més amb fórmules apreses que no pas des de la necessitat i l'impuls intern". Esteve Soler hi treu ferro: "Ja ens en preocuparem més endavant, d'això. És cert que hi ha una dramatúrgia que segueix molt els paràmetres de la teoria, la televisió o el cine, però ja està bé. El que està passant és que hi ha una autèntica legió de gent que pot competir amb qualsevol autor estranger. Si la dramatúrgia anglesa és bona és perquè hi ha molta gent que escriu".

Toni Casares llança un avís visionari: "Passarà que aquest boom baixarà, i quedarà la gent que escrivia abans que es posés de moda. Però és important que hi hagi un flux regular i constant. Un corpus de dramaturgs és essencial per a la salut cultural, perquè una cultura ha de tenir obres que parlin de l'ara i l'aquí". "Això fa que el teatre estigui viu i per tant connecti millor amb la platea", exposa Soler. "Si no, acabarem amb una cultura museística", conclou Casares.

stats