BARCELONAÉs setembre. El nou IVA del 21% aplicable a l'entreteniment ja està en vigor. Segons Hisenda, el teatre no és cultura. Per ser considerat com a tal és millor estar-se quiet, preferiblement penjat en una paret. En el moment que la cultura es mou desapareix per al xèrif de Nottingham i es converteix en espectacle. La clarivident Marina Abramovic es va avançar dos anys al singular concepte que té de la cultura el fisc espanyol, i va acceptar la performance The artist is present per fer de la presència immòbil i callada (hores com una estàtua davant del visitant del MoMA de Nova York) un exercici viu d'art.
Reduir la cultura a entreteniment és una visió que, depèn de la mirada (integrada o apocalíptica), desperta diferents graus de ressentiment i deliri conspiratiu. Com a mínim és viable acusar-los d'extrema simplificació, com si la televisió només es definís amb la programació d'una cadena privada de Mediaset. Ben mirat, un exemple gens innocent si es té en compte com aquest grup de comunicació ha alterat l'imaginari col·lectiu italià reformulant la realitat. Una societat que accepta amb naturalitat la presència de veline -noies tot naturalesa i bisturí que amaguen qualsevol signe d'intel·ligència- en un concurs cultural com Qui vol ser milionari? El perfecte oxímoron berlusconià.
El discurs del govern espanyol és molt senzill: de moment el pa es manté en l'IVA superreduït i el circ es paga. Riure genera des d'ara un ressò metàl·lic de diners. Queda liquidat qualsevol intent de desenvolupar un significat social associat a la cultura, especialment la relacionada amb les arts escèniques. El teatre es percep -o es vol- com un instrument d'evasió. És la visió més interessada per a un govern que se sent incòmode amb el sector de la cultura.
Política de trinxera, amb una successió d'accions que s'obren a totes les interpretacions menys a la de la complicitat entre la cultura i la política d'interès general. Com es pot entendre d'una altra manera la vella resistència a posar en marxa una llei de mecenatge, que ja s'endevina insuficient abans de néixer, o a destinar els recursos de la loteria de l'Estat a la cultura, com es fa des de fa tres dècades al Regne Unit? Hi ha una evident falta d'equitat, de compensar la retirada de l'Estat de les disciplines artístiques que més grau d'indisciplina poden generar amb polítiques que reforcin la implicació de la societat civil, signifiqui el que signifiqui aquesta idea decimonònica al segle XXI.
Encara que per a alguns el teatre de subsistència i resistència de l'Argentina del corralito pugui tenir cert atractiu romàntic, reduir l'oferta teatral als extrems de l'espectacle purament comercial -sense la contraoferta pública- i les petites sales per a teatrers recalcitrants -cercles tan reduïts com insignificants per modificar l' statu quo cultural d'un país- pot tenir repercussions fatals per a la salut del teatre. El sector privat no està preparat per afrontar la crisi en solitari, ni en termes artístics ni econòmics. Catalunya ha construït durant els últims trenta anys una diversitat que cobreix gairebé tots els segments de l'oferta teatral. Perdre tot aquest esforç ara sí que seria un luxe que no ens podem permetre.
I és setembre. El temps avança sense aturar-se en comunicats, cartes obertes, manifestos, enquestes, pronunciaments i cercaviles reivindicatives. Particulars i col·lectius no han deixat d'expressar el seu malestar, descontentament, irritació o preocupació. La realitat et deixa baldat amb impostos i retallades. Lluny del poder s'han pres decisions per contrarestar els primers efectes de la nova situació: avançament de la prevenda i els abonaments, creixent confiança en el crowdfunding -una eina de mecenatge col·lectiu que el Maldà practica amb fe de pioner-, enteses cordials entre empreses -Codorníu batejant el Goya en una estratègia comercial d'ànima anglosaxona i bastant comuna a Madrid- i entrades de preu variable, com les que ofereix la Sala FlyHard. Microaccions que només demostren que la cua del llangardaix es mou, encara que la tallin.
