La comitiva amb les cendres de Fidel Castro recorren la població de Santa Clara

Quina Cuba deixa Fidel, en 10 gràfics

El bon nivell de l'educació i la sanitat de Cuba contrasten amb l'augment de preus i la mancança de productes bàsics

La comitiva amb les cendres de Fidel Castro recorren la població de Santa Clara / CHIP SOMODEVILLA / GETTY IMAGES

La Cuba que deixa Fidel Castro, mort dissabte als 90 anys, és, en part, reflex de les llums i ombres del mateix líder, idolatrat per uns, odiat per altres. Aïllada pels Estats Units i els seus aliats durant bona part del govern de Castro, ajudada per la Unió Soviètica fins al col·lapse del 1991, el balanç social i econòmic dels 50 anys de Revolució Cubana enfronta fins i tot els experts.

Economia

L’economia cubana s’ha anat transformant del 1959 ençà i ha passat per diversos períodes, però ha estat sempre marcada pel model planificat amb el qual l’Estat ha dirigit la producció i distribució de béns i la força de treball. L'espai per a la iniciativa privada a l'illa és reduït. Cuba té unes 3.000 empreses i gairebé totes són estatals. Des dels anys 90, han anat augmentat els llocs de treball del sector privat. Un milió de cubans treballen pel seu compte. És menys de l'11% de la població. La taxa d'ocupació supera actualment la d'Espanya. 

L’economia cubana té una gran dependència de l’exterior, especialment perquè el monocultiu del sucre és molt estacional. Això ha fet més gran l’impacte del bloqueig econòmic dels Estats Units, que ha perjudicat la capacitat productiva de determinats productes bàsics. L’ONU ha condemnat l’embargament fins a 17 vegades. La producció de sucre ha anat caient progressivament des del 1958. Amb la crisi dels 90 es desploma fins arribar a les 1,5 milions de tones anuals acutals.

 

El PIB de Cuba ha anat augmentant progressivament des del 1959. Amb l’ajuda soviètica a partir de l’entrada de Cuba al Consell d’Ajuda Mútua Econòmica (CAME), l’illa experimenta un fort creixement, que comença a decaure amb l’esfondrament de l’URSS el 1989. La fi dels subsidis soviètics, sumat a l’enduriment del bloqueig nord-americà, marca l’anomenat ' període especial'.

Els economistes no s'acaben de posar d'acord sobre si Cuba és o no un país pobre en el context de l'Amèrica Llatina. Hi ha divergències sobre el càlcul del PIB cubà. Les dades del Banc Mundial situen Cuba a la meitat del rànquing de la regió, però altres indicadors donen estimacions diferents en funció de com es fa el càlcul per poder comparar el PIB de cada estat [paritat de poder adquisitiu, PPA], tenint en compte que els béns i serveis poden tenir diferents preus a cada país.

Educació

Hi ha un ampli consens que l’educació és un dels èxits més importants de la revolució cubana. La taxa d’ alfabetització està per damunt dels països de la regió. Molts dels avenços en l’educació es van impulsar en els primers anys de l’arribada de Fidel Castro al poder. L’any 1961, centenars de milers de cubans van participar en una campanya nacional d'alfabetització.

Sanitat

On l’economia planificada ha demostrat ser més eficaç és en l'assistència sanitària. En els últims anys de Fidel Castro com a president cubà, la despesa en salut va arribar al 12% del PIB. Els indicadors constaten que el nivell de salut dels cubans és més alt que la mitjana de la regió. I la gran proporció de metges per pacients del país ha estat històricament orgull del règim cubà.  Cuba proporciona ajuda mèdica a més de seixanta països, segons les dades del govern cubà.

La salut i l’educació són els pilars de la legitimitat de la revolució cubana.

Pobresa

Els bons indicadors de salut o educació amaguen les mancances en què dia a dia es troba el poble cubà . Les botigues estan buides, els transports són insuficients per cobrir les necessitats d'11 milions de persones, la xarxa de serveis és obsoleta, el sou mitjà d'un cubà volta els 10 euros i la paga d'un jubilat tampoc passa dels 10. A Cuba hi ha molts metges però hi falten medicaments. No hi ha atur, però bona part de la població ha de fer mans i mànigues per arribar a final de mes. L'any 1991, davant la falta de combustible i vehicles, Fidel Castro va comprar 1 milió de bicicletes a la Xina que va regalar als cubans. 

La Cuba que deixa Fidel: 50 anys 'resolviendo'

Tot i les mancances quotidianes, els indicadors de pobresa situen Cuba en una bona posició. L'illa ocupa el lloc 67 de l’ Índex de desenvolupament humà de l’ONU, una estadística que avalua el nivell de vida dels països a partir de mesures com l’esperança de vida, l’alfabetització o l’educació. Costa Rica, considerat un dels països més avançats de la regió, ocupa la posició 69. Veneçuela ocupa el lloc 71, Mèxic, el 74, i Brasil, el 75. Espanya ocupa el lloc 26.

A diferència d’altres països del Carib, Cuba està complint amb els Objectius del Mil·lenni de l’ONU per eradicar la fam i la pobresa extrema al món i millorar la salut. No hi ha casos de desnutrició severa per bé que en alguns indicadors, com els salaris, Cuba està per sota del llindar que marquen les Nacions Unides. L'illa té el segon índex més alt de tota l’Amèrica Llatina, després de Xile.

Drets Humans

Si un aspecte ha estat criticat al règim des dels inicis de la revolució ha estat la repressió i les violacions dels Drets Humans. ONG com Human Rigth Watch o Amnistia Internacional i organitzacions internacionals com la UE o l’ONU mateix han denunciat la situació. S'estima que es van afusellar 6.000 presos polítics  després de l a revolució que va acabar amb la dictadura de Fulgencio Batista. El nombre de presos polítics ronda els 20.000, i el d'exiliats, els 2 milions. La comissió cubana pels drets humans i la reconciliació nacional (CCDHRN) ha denunciat 8.631 detencions arbitràries aquest 2016.

El control del règim sobre els habitants de l’illa també s’evidencia en indicadors com el nombre de telèfons mòbils o la penetració d’internet, que no ha augmentat fins fa pocs anys. La proporció encara està molt per sota en comparació amb altres països desenvolupats. El Comitè per a la Protecció de Periodistes (CPJ) situa Cuba en la posició número 10 del rànquing dels països amb més censura. Recentment, el govern de Raúl Castro ha aixecat les restriccions a les comunicacions i ha permès adquirir ordinadors i mòbils.

Un altre dels punts foscos del règim al llarg d'aquests 50 anys de revolució han estat les polítiques hostils cap als gais i les lesbianes. L' homofòbia i heterosexisme que ja existia a Cuba es va institucionalitzar a partir del 1959, especialment arran del suport del nou aliat, la Unió Soviètica. El masclisme i les estructures patriarcals encara són norma a la regió. Amb tot, com el món sencer, l’illa ha anat avançant en igualtat. El 63% de les places universitàries ja són ocupades per dones. D’acord amb les dades del Banc Mundial, el parlament cubà ja frega la paritat.

Etiquetes

Més continguts de

Noms de nadó per a pares indecisos

Noms de nadó per a pares indecisos

Més curts, laics i mediàtics. Rànquings i tendències que expliquen la Catalunya del segle XXI. Així ha evolucionat l’onomàstica

PUBLICITAT
incendis forestals

Per què Catalunya crema

L’oblit dels boscos i una estratègia centrada en l’extinció alimenta els grans incendis forestals

PUBLICITAT
Bicis

Barcelona, revolució bici

L’augment de ciclistes obliga a revisar la convivència amb els cotxes i els vianants

PUBLICITAT
fotoHome315

Tots els gols de Leo Messi

Així ha marcat el crac argentí amb el Barça