“Les persones tenim identitats múltiples i és absurd que només s’accepti una opció possible"

Barcelona“Em dic Zeynabu Said Xixons, el meu pare és saharaui, la meva mare catalana i jo vaig néixer a Manresa”. Ho repetia tot seguit i ràpid ja de ben petita, cada vegada que algú li preguntava: “I tu, nena, d’on ets?”. Si només responia “de Manresa”, aleshores l’interlocutor no acabava d’estar convençut amb la resposta. “Sí, sí, vius a Manresa, però d’on són els teus pares?”. La pregunta l’hi segueixen fent quan diu el seu nom o quan veuen que els seus trets físics són característics del nord d’Àfrica. Probablement les preguntes no són malintencionades, però qüestionen la seva identitat. “Si he nascut, crescut i viscut tota la meva vida a Manresa és obvi que soc de Manresa, no? I, en tot cas, per què constantment haig de donar explicacions sobre l’origen del meu pare?”, pregunta retòricament la Zeynabu.

El Mohamed Amrani, de pares marroquins, en canvi, sempre contesta: “Jo soc de Roses”. “Sé perfectament que no s’espera aquesta resposta, però vull normalitzar-ho”. Al final, però, de tant preguntar-los-ho, ells mateixos, com a catalans i fills d’immigrants, també s’han qüestionat quin és, realment, el seu lloc al món, especialment durant l’adolescència, l’edat en què es construeix la pròpia identitat.

El Fouad Aouaj, quan anava a l’institut, se sentia molt proper al seu origen marroquí, que és el dels seus pares, encara que ell ha nascut i viscut sempre a Barcelona. “Et diuen que ser musulmà és ser masclista, viure de les ajudes socials i només pensar a tenir fills. Jo m’he esforçat molt per demostrar que això no és veritat”, explica. Tot i així, té clar que durant tota la seva vida haurà d’aguantar les agressions verbals: “El moro de mierda, vete a tu país m’ho he sentit moltes vegades i, al final, he après a normalitzar-ho perquè aquí m’ho diran sempre”. El Fouad ja fa anys que ha superat l’adolescència i, ara, amb 27 anys, està convençut que és “ciutadà del món” i que, per molt que diguin, la seva ciutat és i serà Barcelona. “Les persones tenim identitats múltiples i és absurd que només s’accepti una opció possible: jo soc català, musulmà i educador, entre moltes altres coses, i què?” Reflexiona que els insults són l’excusa perquè discursos destructius provinents de la comunitat d’origen puguin dir: “¿Veus com, per molt que visquis amb ells, no t’estimen?”

Durant l’etapa de l’institut, la Zeynabu, a diferència del Fouad, va fer un esforç per amagar, tant com va poder, l’origen del seu pare. “Em volia aclarir els cabells i deia a la meva família que quan tingués 18 anys em canviaria el nom per Maria. Si la idea que t’arriba és que la cultura magribina és la barbàrie, i l’occidental, la civilitzada, és lògic que jo m’avergonyís de l’origen del meu pare. Per això m’ha costat molt sentir-me orgullosa de la meva part saharaui. Ara m’adono que, en realitat, em fa més rica perquè conec i tinc més a prop dues cultures”.

Ni d’un lloc ni de l’altre

“Un fill d’immigrants té un dilema entre la cultura d’origen i la d’acollida”, argumenta el director del servei d’atenció psicològica d’immigrants de l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona, Joseba Achotegui. “Per això tenen una identitat més complexa que ha d’aconseguir integrar els valors de les dues cultures, un fet que no sempre és fàcil”. Segons Achotegui, els fills d’immigrants pateixen més problemes psicològics i trastorns mentals que els seus pares perquè, malgrat que el procés d’immigració és difícil, la seva identitat ja està construïda.

“Jo sovint m’he sentit incompresa, tant per la meva mare, que no ha patit mai insults, com pel meu pare, perquè ell és d’allà. Jo, en canvi, soc mig de cada lloc, no soc ni de l’un ni de l’altre”, diu la Zeynabu. Ella, a més, també assegura haver sentit la pressió familiar: “Vaig ser la primera graduada universitària per part paterna. El dia de la graduació em va donar les gràcies: ell havia abandonat la seva terra precisament per donar-nos aquestes oportunitats i veia que el seu esforç no havia sigut en va”.

Tot i això, la situació a Catalunya, segons Achotegui, és molt més positiva que en altres països europeus: “S’ha de reconèixer que aquí s’ha treballat molt per incloure grups d’origen diferent. Pensa que a França es parla fins i tot de quarta generació d’immigrants, un terme que no té sentit perquè la condició d’immigrant no s’hereta”. Per la seva banda, Montserrat Ribas, experta en anàlisi del llenguatge considera que “el terme de segona, tercera o quarta generació vol dir que una part de la població d’un país mai pot treure’s de sobre l’estigma de l’immigrant, malgrat no haver-ho sigut mai". "La frustració pot arribar quan els fills d’immigrants s’adonen que, pels seus orígens, se’ls tanquen portes. I un noi de 20 anys el que vol és tenir una feina i una nòvia d’aquí, i no sempre ho tenen fàcil”, afegeix Achotegui.

Malgrat tot, però, els tres testimonis entrevistats coincideixen: han crescut en un entorn sa, en què la família i els amics els han donat suport. “He tingut la sort de conèixer gent maquíssima, amb la ment molt oberta i uns grans valors humans”, assegura el Fouad. El Mohamed afegeix que la seva posició, a més, li permet veure el món des de dues perspectives que, al capdavall, “s’assemblen”. “Tots som mediterranis, ens agrada fer vida al carrer i compartir amb la família i els amics. M’estimo les dues terres i treballaré per la cooperació i la convivència entre les dues”, insisteix.