Publicitat
Publicitat

Bernard Kouchner: "Si Grècia surt de l'euro, s'acaba la Unió Europea"

Responsabilitats "No hi ha una crisi financera, és únicament política. Alguns van pensar que es podien endeutar eternament sense tornar els diners. Això va ser una decisió política"

Bernard Kouchner és un home d'acció. Un dels polítics més populars del socialisme francès, que es va convertir en el fitxatge estrella del primer govern de Nicolas Sarkozy. Fundador de Metges Sense Fronteres i defensor de les intervencions humanitàries a l'estranger, però no a Síria. Kouchner assegura que no enyora el poder, però s'apassiona parlant del moment històric que viu "aquesta aventura formidable" que és la Unió Europea. Amb l'euro amenaçat i enmig d'una esquerda que divideix Europa de nord a sud, l'exministre francès encara es declara optimista. La solució només pot venir del compromís entre França i Alemanya.

¿La supervivència de l'euro està en risc?

Ningú en pot estar segur. Crec que Europa ha de sobreviure i sobreviurà, però per a això cal adoptar polítiques difícils que reforcin l'euro. Si no, es quedarà només en un intent magnífic, una aventura política formidable, perquè mai s'havia aconseguit unir un grup tan gran de països que havien fet la guerra entre ells durant mil·lenis. El gran problema d'aquesta crisi és que hi ha molta necessitat d'Europa de sortir-se'n, però s'ha perdut el desig. A Barcelona, per exemple, ¿algú es pot imaginar que després de més de vint anys de prosperitat lligada a la Unió Europea, aquest projecte pugui desaparèixer? Però tot i així l'acusem de no fer prou, de portar-nos més atur. És veritat que un 24% de desocupats és una dada terrible, però no és culpa d'Europa, sinó dels governs europeus, ja sigui el francès o l'espanyol.

¿Se sent més pròxim de l'Europa del creixement d'Hollande o de l'Europa de l'austeritat que defensava el duet Merkozy ?

El nou president francès, François Hollande, ha dit que França no serà un problema, sinó que serà la solució. No és veritat, però va fer content a tothom. Hollande demana més creixement. Hi estic d'acord, però com? Donant diners? Amb més ocupació pública? Comparteixo la idea que el primer que cal fer és controlar el dèficit. Cal un pla que combini l'austeritat, les reformes i el creixement. Si el creixement consisteix a endeutar-se més, no servirà. Cal trobar un compromís entre la cancellera alemanya, Angela Merkel, i ara François Hollande perquè els programes d'austeritat que han d'aplicar els països més castigats puguin ser acceptats per la població. Aquest consens s'ha de concretar primer entre alemanys i francesos. Disculpin l'imperialisme, però és així. És indispensable trobar aquest acord perquè s'ha obert una bretxa entre els països del nord, més rigorosos i equilibrats i que han treballat millor, i els del sud, vosaltres -i també nosaltres, els francesos, encara que una mica menys-, Itàlia, Grècia, Portugal...

¿La parella franco-alemanya és equilibrada?

El desequilibri és perquè hi ha països que s'han reformat i se n'han sortit, i d'altres encara no. Alemanya també té rics i pobres. A més, els alemanys farien bé de recordar que sense el Pla Marshall i sense l'ajut d'Europa per a la reunificació amb l'antiga RDA i amb l'est del continent, no haurien estat el mateix. Ara bé, ells han aconseguit fer-ho molt millor que nosaltres. Continuen sent un país inventiu i dinàmic. França gasta el 55% del pressupost en l'administració de l'estat, i Alemanya el 40%. Aquest 10% és un exemple de bona gestió.

¿És per això que Merkel pot decidir gairebé en solitari sobre l'euro?

No. Merkel només decideix sola quan es tracta de la política interna del seu país, i representa prou bé els interessos alemanys. La cancellera es queixa que a Europa és Alemanya qui ho paga tot i -tot i que hi aporten molt- no és així. A més, els resultats electorals a casa li van molt en contra. Merkel és popular, però perd totes les eleccions. El problema és que la seva coalició amb els Liberals no funciona. Espero que ben aviat es pugui reeditar un gran acord de govern amb els socialdemòcrates, perquè facilitaria l'entesa a la Unió. La clau és estar units els uns i els altres. És per això que els grecs són tan difícils de defensar. El 17 de juny serà una data clau, hi ha eleccions a Grècia i depèn molt de quin sigui el resultat electoral. Si surt un Parlament sense el consens polític suficient per formar govern, la situació serà molt fumuda.

Grècia sortirà de l'euro?

No. Si Grècia surt de l'euro, s'acaba la Unió Europea. I jo no crec que Angela Merkel ho vulgui. Europa representa el 60% del mercat alemany i segur que ella vol tenir cura del seu mercat.

¿El futur immediat d'Espanya és el rescat financer?

Per sort no sóc economista, perquè no van saber veure res del que venia. Espanya està en una situació molt difícil. Quan un s'endeuta cal tornar els diners. És veritat que els bancs i les caixes estan malament, però això no és mortal. A Espanya hi ha una economia paral·lela, com a Itàlia, o fins i tot a França, que ajuda a sobreviure. Els espanyols, a més, sempre han sabut aportar dinamisme a Europa, i continuo veient més suport a favor de la Unió aquí que a França. Si mirem l'última campanya electoral francesa, el debat europeu va estar desaparegut. Hi ha certeses franceses, però no hi ha un dinamisme francès. En canvi, potser no hi ha certeses per a Espanya, però hi ha molt de dinamisme.

Qui són els grans perdedors de la crisi?

En tots els països, els que no tenen diners o estan a l'atur tenen el sentiment que els sacrificis més durs de les polítiques d'austeritat se'ls demanen a ells i no als rics. Passa a França, a Itàlia, a Portugal. Per això crec que no hi pot haver solucions espanyoles per a aquesta crisi. Hi ha d'haver solucions per a Espanya a través d'Europa. I aquestes solucions han de venir del consens i el compromís.

Què és més perillosa la crisi política o la crisi financera?

No hi ha una crisi financera, és únicament política. El que cal és un acord sobre les polítiques econòmiques a seguir, tenint en compte els sacrificis i l'austeritat que comporten. Si ara hi ha una crisi econòmica és perquè hem tingut la feblesa els uns i els altres -Espanya, Itàlia, França, Grècia, Portugal- de pensar que ens podíem endeutar eternament sense tornar els diners. Va ser una decisió política, com a resposta a una demanda. Això ens porta a la qüestió de fons, que és la democràcia. ¿Es pot sortir elegit a les urnes dient la veritat en democràcia? Sí, però caldria una guerra, si no, no t'escullen. Ho acabem de veure a França. Nicolas Sarkozy -amb el seu estil personal, que, de totes manera, el condemnava- tenia raó, i Hollande s'equivocava. Durant tota la campanya François Hollande va evocar la història, va parlar del passat i, en canvi, el president Sarkozy es va referir molt més al futur i va exposar les seves idees de com arreglar Europa.

¿Va votar per Sarkozy aleshores?

Jo mai he votat la dreta. Però estic d'acord que cal obertura, si no hi ha una unitat nacional estem fumuts. És el que va passar a Grècia. Quan l'ex primer ministre, Iorgos Papandreu, va plantejar per primera vegada que calia un govern d'unitat nacional, va ser la dreta la que va dir que no. Per què? Perquè la dreta volia guanyar. És per això que jo em plantejo si en democràcia es pot dir la veritat. Crec que no.

¿Europa espera massa de François Hollande?

De moment va bé. El nou govern francès ha començat amb bon ritme, i la paritat entre homes i dones és excepcional. Hi ha gent jove, noves generacions polítiques. És un pas endavant. Hollande vol ser present a Europa, vol tenir el control des de l'Elisi d'aquestes negociacions, i dir que cal tenir en compte el creixement està bé. El que és ridícul és pensar que algú pot dir als alemanys el que han de fer. El problema polític de la Unió Europea s'ha de solucionar conjuntament.

¿Si es digués la veritat en política hi hauria menys populisme?

Potser, en qualsevol cas, ara no es diu la veritat i el populisme és molt fort. Del que estic convençut és que cal millorar la governança en els països moderns i en el món globalitzat, i no és fàcil. És per això que em meravella aquesta idea d'una Europa per a 500 milions dels habitants més rics del món. Què és aquesta bestiesa de la crisi política o econòmica? Nosaltres vam ser capaços d'engegar una moneda única. La socialdemocràcia sempre va defensar que calia un govern econòmic i no se'n van sortir. Però el projecte és magnífic i ha de continuar.

Com s'imagina la Unió Europea d'aquí cinc anys?

Serà una Europa amb geometria variable. Hi haurà molts cercles diferents amb grups de països que donaran continuïtat a la UE. Hi haurà el cercle de l'eurozona, el dels grans països d'Europa (Alemanya, el Regne Unit, França, Espanya), i el dels que vulguin avançar en la defensa europea. En qualsevol cas, cal una reforma. Sóc optimista, perquè seria una bestiesa tan gran que la UE s'acabés... Hi ha dos tipus de gent, els que es queden a casa i els altres. I el problema és que Europa no va saber veure que el món canviava, que hi havia regions al planeta que creixien al 6%. No vam veure que els efectes brutals i imperfectes de la globalització s'anaven sentint país per país, quan nosaltres havíem inventat la resposta perfecta que era haver-nos unit tots junts en una Unió. Però no vam fer prou. Vam posar en marxa l'euro sense un govern econòmic i no vam preveure la resposta social.

¿França acceptaria una veritable unió política per a Europa?

Per què no, si cal? Cal més Europa per tirar endavant i ja estem avançant en aquesta direcció. El govern econòmic finalment està en marxa. Merkel hi ha donat el seu sí. L'harmonització dels impostos està en perspectiva. És veritat que Berlín no accepta els eurobons perquè això suposaria la mutualització del deute. És a dir, que els alemanys haurien de pagar més, així que de moment és un no. Però fins i tot el ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, ha dit que vol una Europa més federal. El problema és que la UE avança sense cap recepta perquè mai fins ara cap grup de països havia decidit unir-se com ho fan els europeus. Però continuem sent un referent. Croàcia espera entrar-hi ben aviat. Sèrbia també ho vol. Aquests països encara confien que Europa els arreglarà els seus problemes, però no. Els en portaran de nous. Perquè de moment la UE ha estat incapaç d'arribar fins al final de la seva construcció.

¿I en aquests moments històrics no troba a faltar el poder?

Vaig ser disset anys ministre. Hauria pogut ser primer ministre, però era una decisió del partit socialista, que no és un partit fàcil. Però és veritat que Europa és l'aventura política del nostre temps, i no podem trencar aquesta aventura.

Quina és la solució per a Síria?

No n'hi ha. D'entrada el més important és donar suport al pla de pau de Kofi Annan, i buscar el diàleg. François Hollande ha parlat d'una intervenció, però primer caldria decidir si és per entrar-hi amb els militars o amb els humanitaris. Si es vol la pau s'ha de parlar amb els enemics i per aconseguir-ho és imprescindible que els russos hi participin. El ministre rus d'Afers Estrangers, Serguei Lavrov, ha dit recentment que ells no donen suport a Baixar al-Assad, sinó al pla de les Nacions Unides. Aquest és un pas molt important. Kofi Annan és l'únic capaç de fer canviar d'opinió els russos encara que sigui en passos petits. Al-Assad no marxarà per ell mateix i Moscou no el deixarà caure.

¿Després de les últimes massacres descobertes a Síria l'autoritat de l'ONU no està tocada?

Les Nacions Unides som tots nosaltres, i Kofi Annan és el millor per representar-nos. Hi ha massacres arreu. També a Nigèria i no en parla ningú. I no estem veient a Europa una pressió popular, ni manifestacions als carrers per intervenir a Síria. No hem de caure en la trampa de fer-nos triar entre la violència organitzada del règim, amb els seus tancs i armament, i les massacres desorganitzades de l'oposició. Però també cal tenir en compte que el règim d'Al-Assad ha estat protegint les minories a Síria i que el partit Baas va dissenyar l'estat modern.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT