El Brexit ja mossega les butxaques dels britànics
Els preus pugen un 1,9% i les vendes cauen a nivells del 2013
Londres¿S’albiren els primers efectes negatius del Brexit en l’economia del Regne Unit? N’hi haurà, en tot cas? Per bé que va ser molt puntual, concentrat en pocs dies, la campanya de vendes de Nadal va suposar un alè d’optimisme per als defensors de la terra promesa que espera al país un cop Londres s’hagi desfet del jou de la Unió Europea.
A partir de l’extrapolació de les dades de consum -en botigues al detall i en línia- es va arribar a afirmar, massa alegrement, com es demostraria després, que s’estava en el camí de la recuperació dels nivells anteriors a la crisi del 2008. L’ armaggedon previst per molts economistes en cas de Brexit no s’havia produït , i institucions com el Banc d’Anglaterra, amb el seu governador al capdavant, Mark Carney, van haver de rectificar les catastròfiques prediccions fetes abans del referèndum. Tot i així, el Banc ha continuat refermant la idea que el 2017 serà un any complicat per a les butxaques dels britànics. Per no agreujar la situació, Carney ha resistit les crides a augmentar els tipus d’interès, a hores d’ara en el mínim històric del 0,25%.
Les paraules que dominen l’escenari són, d’una banda, incertesa ; de l’altra, optimisme. La primera la pronuncien els cauts, la segona surt des dels altaveus del govern. Però malgrat el discurs oficial de Downing Street, els primers núvols negres comencen a enfosquir el bucòlic paisatge que Nigel Farage i Boris Johnson van esbossar a les portes de l’estiu, durant la campanya del referèndum sobre la UE. Aquest divendres l’Oficina Nacional d’Estadística va posar de manifest una nova caiguda del consum al gener, del 0,3%. Els economistes havien previst un 1% d’augment i la decepció davant les xifres és doble. La preocupació encara és més gran per la caiguda intertrimestral del 0,4%, la pitjor des del 2013.
La inflació, a l’1,8% al gener, dues dècimes més que al desembre, és al darrere de la frenada. La pujada del preu del combustible i dels aliments és la causa principal de l’augment del cost de la vida. Un cost que, en relació amb el gener del 2016, ha augmentat un 1,9%. I companyies com Laura Ashley, Dunelm Group o Microsoft han advertit d’una caiguda espectacular en la confiança dels consumidors. Una altra dada significativa és la davallada del 10% en la venda d’aliments durant el gener, segons la CBI, la Confederació de la Indústria Britànica, que representa 250.000 empreses.
La inflació del combustible l’ha provocat la caiguda del valor de la lliura des del Brexit, un 12% en relació amb l’euro i un 20% sobre el dòlar. I la inflació té un efecte devastador en la capacitat de consum dels britànics, ja que l’augment dels salaris no es veu correspost, com va advertir a finals d’any el governador del Banc d’Anglaterra.
A més, el Chartered Institute, una entitat dedicada a la recerca sobre ocupació, sostenia aquesta setmana que més d’una quarta part dels empleats del sector de venda al detall, el manufacturer i l’alimentari es plantegen marxar del Regne Unit a causa del Brexit. I la Unió Nacional d’Agricultors ha registrat un “canvi dramàtic” en el nombre de treballadors disponibles. L’Oficina Nacional d’Estadística també ha comptabilitzat una davallada del 50% en l’arribada de ciutadans comunitaris -de 60.000 a 30.000- en l’últim trimestre de l’any.
Refer ponts comercials
Els reptes del Brexit, però, van més enllà d’una caiguda conjuntural del valor de la divisa. Perquè la retirada del mercat únic i de la unió duanera que ha anunciat la primera ministra, Theresa May, implicarà que el Regne Unit haurà de reemplaçar 50 acords comercials preferencials, fins ara establerts a través de la UE, amb països com Suïssa o Turquia. Aquests acords afecten tots els sectors, des del financer -la sortida de la Unió implica la retirada del permís perquè els bancs britànics operin en el territori dels 27- fins a les companyies d’automòbils, les aèries, la indústria manufacturera, la investigació o l’educació.
Si no arriba a un bon acord amb la UE, la Gran Bretanya hauria de negociar a través de les regles de l’Organització Mundial del Comerç, cosa que suposa que no només hauria de pactar l’eliminació d’aranzels, sinó també la prevenció de noves càrregues. I això explica l’augment dels costos empresarials que implica el proteccionisme.
