BARCELONAEl 12 de juny del 1980 va tenir lloc el quart ple del Parlament restablert. No feia ni dos mesos que Jordi Pujol havia estat escollit president de la Generalitat i el republicà Heribert Barrera presidia la cambra. Encara era un moment tendre de l'estat autonòmic, el Govern tot just començava les converses amb Madrid per al traspàs de competències, aquell mateix dia Euskadi va ajornar un debat sobre l'annexió de Navarra, que al seu torn posava les bases del seu envejat conveni fiscal, i el Congrés dels Diputats es dividia sobre la possibilitat d'atorgar l'autonomia a Andalusia després que Almeria no hi donés prou suport. Espanya, per la seva banda, confiava entrar en tres anys a la Comunitat Econòmica Europea -finalment ho va fer el 1986.
És en aquest context que, en el primer punt de l'ordre del dia d'aquell dijous d'estiu, el secretari primer de la cambra catalana, Ramon Camp (CiU), va llegir íntegrament el text del que suposaria la primera llei que, instants després, aprovaria el Parlament restablert.
Era un text gens trivial i ple de simbolisme. Fins i tot un mes i mig abans de garantir els recursos necessaris per a la implantació de les institucions d'autogovern, els partits catalans van veure prioritari reconèixer per llei l'Onze de Setembre com la Festa Nacional de Catalunya. "El recobrament nacional dels pobles passa [...] per la valoració i exaltació de tots aquells símbols a través dels quals les comunitats s'identifiquen amb si mateixes", començava el text, pactat per totes les forces d'un Parlament format pels grups de CiU -43 diputats-, PSC -33-, PSUC -25-, Centristes de Catalunya-UCD -18-, ERC -14- i el Partit Socialista d'Andalusia -2.
La unanimitat era tan gran que no va caldre cap debat perquè la llei rebés el suport total dels diputats. "[Durant la Diada] la nació exalta els seus valors, recorda la seva història i els homes que en foren protagonistes i fa projectes de futur", deia un text que des del principi i sense fissures reconeixia el caràcter nacional de Catalunya, tot i que fins al 2006 l'Estatut no ho va recollir -i de manera matisada-.
A diferència d'altres territoris on el procés autonòmic anys més tard els agafaria amb el pas canviat -i van haver d'improvisar, a més de festa pròpia, una bandera i un himne-, el reconeixement de l'Onze de Setembre va ser un gest natural. Des del 1886 era un dia de reivindicació nacional i de record del setge de Felip V el 1714. "El poble català en els temps de lluita va anar assenyalant una diada", recordava el text, que "si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats", recollia "també l'esperança d'un total recobrament nacional". De fet, el Parlament fixava aquella llei com un pas en el camí de "reprendre Catalunya el seu camí de llibertat".
La rauxa del Parlament, que just després celebraria Barrera, abaixaria llavors el to, i els posteriors debats d'aquell i posteriors dies es basarien en el funcionament i el reglament de la cambra. Una moció del PSC -aprovada- i una altra del PSUC -rebutjada- la mateixa jornada anaven en aquesta línia. Durant els seus debats hi van intervenir entre d'altres l'actual Síndic de Greuges, Rafael Ribó, per al PSUC i l'ara divulgador científic Eduard Punset per als Centristes de Catalunya.
