Donar crèdit a un projecte amb risc
A l'empresari no li solen agradar les fronteres, tret de les barreres que li salven la vida, com va passar amb els aranzels xinesos i el tèxtil català abans d'esdevenir cendres. Però aquí parlem d'una altra cosa. Vivim en uns temps en què l'empresari que pica a la porta d'un banc amb un projecte fantàstic sota el braç es troba un elevadíssim nivell d'exigència sobre el seu pla de negoci. Fa cinc anys que escolta que els projectes de risc ja no són dignes de crèdit, o surten massa cars. És lògic que ara apliqui la filosofia imperant a l'estat propi, i que pensi en l'impacte econòmic, ni que sigui a l'inici, en la incertesa de ser o no ser a l'Europa de l'euro, o en l'estupidesa d'un eventual nou boicot, sobretot després de tant de temps batallant contra la crisi. És encoratjador que els empresaris donin suport desacomplexadament a l'estat propi. Però encara seria més bonic que poguessin parlar sense complexos fos quina fos la seva posició. O que callessin. Si no, donarem la raó al senyor Aznar sobre una fractura social que ara no existeix.
