Publicitat
Publicitat

Ofec financer La negociació

El líder democristià guarda silenci a l'espera de definir el seu nou rol a Madrid

Duran busca el seu lloc en la negociació del pacte fiscal

Al documental Cataluña-Espanya , el filòsof Xavier Rubert de Ventós afirma: "Hi ha aquella frase hegeliana que diu que per abraçar-se cal ser dos. A mi m'agradaria abraçar-me a Espanya, però primer me n'he de separar". No tothom ho veu així, però la inflexibilitat del govern Rajoy comença a provocar punts de no retorn polítics en aquells que han intentat amb tenacitat teixir ponts entre Barcelona i Madrid. La via pactista que ha abanderat el líder d'Unió i secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, n'és una de les principals damnificades. Per acabar-ho d'adobar, l'aprovació al Parlament d'una proposta de finançament similar al concert, inassumible per Rajoy, dibuixa un panorama en el qual Duran té un difícil encaix.

De moment, no està definit el paper del número dos de CiU en la negociació. El Govern manté que ha de ser un procés "de president a president, entre Mas i Rajoy" i que, per tant, no hi ha espai per a ell. El líder d'Unió ha decidit prendre's un temps per reflexionar i ha decidit guardar silenci fins al setembre.

Trencament amb el PP

El cas és que mentre a Barcelona CDC posava la directa cap al concert, a Madrid Duran es quedava sense arguments per intentar l'entesa amb Rajoy. Després de votar, el 19 de juliol, contra la retallada social més dràstica de la democràcia espanyola, al grup parlamentari de CiU hi ha la convicció que alguna cosa fonda s'ha esquinçat entre el nacionalisme català i el PP.

Els 16 diputats de la federació a Madrid van votar en contra de la tisorada i es van abstenir sobre el mecanisme per donar liquiditat a les comunitats autònomes, malgrat que d'entrada s'havia previst votar a favor del segon punt. La jacobina intervenció del diputat popular Vicente Martínez-Pujalte a l'hora de defensar la iniciativa del ministeri d'Economia va acabar d'esgotar la paciència de Duran i Lleida.

El punt de ruptura, però, cal situar-lo en l'últim Consell de Política Fiscal i Financera, quan, segons han explicat alguns assistents a la reunió, el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, es va permetre assenyalar Catalunya com una de les comunitats que no estava fent prou bé els deures. El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, que es va avançar al PP a l'hora de prendre mesures d'austeritat severes, va dir prou. Que fos ell qui esclatés és significatiu. Mas-Colell, com Duran, "volia explorar si era possible trobar un PP que ajudés a resoldre els problemes, que entengués Catalunya, i això exigia col·laboració", expliquen fonts de CiU. Però la realitat ha estat que l'executiu espanyol "no ha tingut l'habilitat o el sentit polític" d'acompanyar les mesures de la Generalitat per sortir del pou.

La duresa, de fons i de to, que caracteritza Montoro ha acabat per esmicolar les expectatives d'entesa del portaveu nacionalista a Madrid, malgrat que la cara amable de la Moncloa -la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría- ha procurat mantenir l'aparença que CiU seguia sent el soci preferent de Rajoy. I, encara aquesta setmana, Duran es va reunir amb el president espanyol per parlar de la crisi econòmica.

Deslleialtat de Rajoy

El polític democristià ha estat víctima de la deslleialtat institucional del govern de Rajoy, que ha erosionat la base de l'estratègia que ell havia marcat a l'inici de la legislatura. "Una part important de l'opinió pública ens deia que ens havíem d'entendre per superar una situació molt difícil", explica un diputat. I, de fet, segons admet un altre parlamentari de la federació a Madrid, la relació quotidiana amb molts dels ministres espanyols segueix sent bona a l'hora de debatre la lletra petita dels projectes de llei.

La coresponsabilitat que Duran esperava en els principals temes d'estat, però, no ha arribat. Existeix una certa sensació de traïció política. CiU ha avalat reformes polèmiques i ha defensat pactes d'estat. A canvi, esperava que l'executiu del PP escoltés les raons catalanes per negociar el pacte fiscal i millorar el finançament d'un territori vist com la locomotora de l'Estat. Ell mateix alertava, al debat del mes de desembre, que si no fos així s'acceleraria el "xoc de trens". Fins ara, la resposta de la Moncloa a la mà estesa només ha estat tirar gasolina al foc. Madrid ha posat les autonomies sota els cavalls dels mercats, totes al mateix sac, i Duran es troba ara que no pot compartir el "relat de la crisi" de Rajoy, netament recentralitzador. El problema és que tampoc sap ben bé quin rol ha de jugar a Madrid.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT