“Em fa enfadar que no m’escoltin i em fa feliç la xocolata de la mare”

BarcelonaLa Martina té 3 anys i fa poc que ha tingut una germana. Un gran canvi a la seva curta vida. Li demanen que faci un dibuix d’una família, la que vulgui. Els seus companys del taller emocional en què participa pinten la seva pròpia família, la d’algun amic o una d’imaginària. La Martina dibuixa la seva mare embarassada amb ella a dins. Aquesta és la seva manera d’expressar els seus sentiments. La seva mare reconeix que l’acceptació de la germana “és justa”. “Entenc que és un tema de gelosia i ho gestiona com pot”, explica la Cristina Maier. Això i el fet que, com a mestra, creu en l’educació emocional, la van empènyer a apuntar la seva filla a La Nau Espacial, un espai on es treballen les emocions a través del joc, que va obrir al mes de setembre al barri de Gràcia de Barcelona, guiat per Clara Mas i Sandra Restori, una psicòloga i una pedagoga formades en educació en el lleure i convençudes que les emocions s’han de treballar des de la primera infància.

“Tots els recursos que puguem donar als fills són importants, i expressar-se emocionalment ho és”, diu Maier. Els pares opinen que a l’escola no hi ha espai per parlar ni treballar les emocions i per això opten per tallers com aquests. “El Max ve aquí a jugar i a fer manualitats, no té la sensació de venir a treballar les emocions, però des que ve en parla més obertament”, diu la seva mare, Montse Llopis.

El naixement d’un germà, la separació dels pares, la mort d’un familiar, no saber gestionar la frustració, discussions amb els companys o els pares, la timidesa o no saber com comunicar-se són algunes de les situacions que es treballen en aquests tallers per a nens i adolescents.

El Max, la Martina, la Júlia, la Mireia i els germans Guim i Tom, d’entre 3 i 5 anys, arriben com cada dimecres al taller amb ganes de riure i jugar. Acaben de sortir de l’escola i es nota. Són el grup dels més petits i, per tant, el grup més lúdic, però també són els més espontanis i expressius. A diferència dels adolescents, els petits expliquen sense filtres què els passa, tot i que sovint no siguin capaços d’entendre-ho. “Amb ells posem les bases de l’educació emocional. Intentem que passin de l’«estic bé» o «malament» a sis emocions i puguin expressar quan estan tristos o què els fa enfadar”, explica Mas. També demanen la implicació dels pares: “Si els pares no parlen de les seves emocions, els nens difícilment parlaran de les pròpies, i insistim que s’ha de parlar de manera molt natural i no transcendental”.

Un dels exercicis del taller és el circuit de les emocions. “Tots a agafar els Emos!”, criden la Clara i la Sandra. Els Emos són uns peluixos que representen diferents emocions: la ira, l’amor, l’alegria, la felicitat, la por i la tristesa. Els reparteixen al llarg d’un circuit que la Sandra ha muntat en un tres i no res i quan la música s’atura, els nens han d’agafar un peluix i explicar una situació que els provoqui aquella emoció. Una gimcana que sembla improvisada però que té hores de reflexió al darrere i que serveix per establir les emocions bàsiques i treballar el que els preocupa.

A la Mireia li toca la tristesa. “Què et fa posar trista?”, li pregunten. “Que la meva mare no em deixi el mòbil”, diu. La Martina es posa trista quan la mare s’enfada. Al Ton el fa enfadar que no el deixin mirar dibuixos , mentre que a la Júlia la fa feliç que la mare li porti xocolata desfeta, però s’enfada quan els grans no l’escolten. Però a vegades se’ls ha de burxar perquè parlin d’ells. Per al Max, per exemple, totes les emocions passen per Marc Bartra, el futbolista: “Una persona que estimis? Marc Bartra. ¿Una cosa que et faci feliç? Que Bartra marqui un gol”. “Max, pensa en coses que t’hagin passat a tu”, li diu la Clara. “Mmm... Doncs estic content perquè ha vingut el Ratoncito Pérez”.

Formar adults empàtics

Magí Queralt és el pare del Guim i el Ton. També és mestre. Des que els seus fills van al taller, els veu “més tranquils”. “Aprenen a regular-se”, diu. “Per a ells, és com un joc però veus que quan un està gelós o enfadat, vénen i t’ho expliquen i un calma l’altre. Empatitzen”, afirma.

Tant Sandra Restori com Clara Mas són conscients que estan omplint un buit, ja que sovint a l’escola no hi ha temps per educar les emocions. I és bàsic. “Primer, perquè es coneguin ells mateixos, entenguin què els passa i sàpiguen explicar-ho. Si saben expressar un neguit, després el podran gestionar per resoldre’l”, diuen. Però també té un vessant social. “Fomenta l’empatia, ja que serveix per entendre què li passa a qui tens davant”.

Precisament l’empatia és el que treballen en els grups de preadolescents. Ho fan a través de les notícies dels diaris i a través d’un joc dinàmic en què a partir d’una frase la persona del davant reacciona a una emoció i l’altra l’ha de saber identificar i reaccionar-hi adequadament. La Vicki, de 12 anys, que assisteix al taller amb el seu germà Andrei, de 14, reacciona amb alegria quan l’altre li explica una cosa trista. “És el que li faig a una amiga meva”, diu. “Doncs llavors no és amiga”, respon la Sandra. Ella i la Clara els ajuden a conèixer les emocions i també a vincular-les a esdeveniments que els han passat. “Coneixen els noms de les emocions però no les saben ubicar”, diuen. Treballen això. I la fita és a llarg termini. “La idea és que quan siguin adults puguin gestionar les emocions en tots els àmbits de la vida. No vol dir que no les sentin, sinó que quan sentin ira, sàpiguen gestionar-la”, conclouen.