Publicitat
Publicitat

FRANÇA, CANVI A L'ELISI

El nou president es va transformar de líder de poca envergadura a clon de François Mitterrand

Hollande, aquell que ningú no esperava

Temps era temps, François Hollande envermellia tan fàcilment com una verge d'un poema de Joan Salvat-Papasseit. Balbucejava sovint, com si hagués de fer un esforç de memòria constant per recordar els seus apunts. I era grassonet, tou, sense carisma ni autoritat, fins al punt que els seus amics polítics li havien donat un sobrenom que sintetitzava el que pareixia ser: Maduixot. Esclar, el seu destí presidencial era una hipòtesi tan amable com poc creïble, un conte de fades una mica avorrit. I potser sí que la història de François Hollande podria encabir-se en un conte de fades, ja que, de sobte, un dia, com si hagués rebut un cop de vareta màgica al cap, es va metamorfosar en clon de François Mitterrand.

La transformació no és perfecta. Encara panxeja una mica i li falta, a la mirada, aquella espurna de cinisme tranquil que Mitterrand sabia utilitzar per hipnotitzar els seus aliats, però Hollande ja no és ben bé Hollande. Ja fa més d'un any que ja no ho és, un any de renúncies gastronòmiques (adéu-siau xocolata tothora i patates fregides tan sovint com era possible), un any de refrenar el seu afany d'improvisació d'acudits, un any de camí cap a la solitud d'aquell que ha olorat que li havia arribat el moment. Un any de sobreviure a una pressió mediàtica gairebé constant i de forjar no només una imatge sinó un comportament. Mai cap futur president no havia operat un canvi, físic i psicològic, tan gran ni, sobretot, tant a la vista dels teleespectadors. Com si l'ull de les càmeres li garantís el caràcter ineluctable d'aquest canvi i l'empenyés a continuar en la seva via de despullament paradoxal a la vegada interior i telegènic.

Esclar, també haurà tingut la sort de la caiguda definitiva de Dominique Strauss-Kahn, contra el qual les enquestes deien que no tenia ni l'ombra d'una possibilitat a les primàries del Partit Socialista. Saber aprofitar la sort és un talent i, per tant, aquesta caiguda deuria ser per a ell com un nou senyal que el 2012 havia de ser el seu any.

Gerent més que dirigent

De fet, fins a aquesta elecció, Hollande haurà tingut una carrera política entre dolça i amarga, ja que va liderar el Partit Socialista del 1997 al 2008 en un context d'autoestima molt contrastada per l'esquerra francesa, que guanyava totes les eleccions dites intermediàries (municipals, cantonals, regionals) però fracassava de manera històricament estrepitosa a les eleccions presidencials (el 2002 i el 2007). François Hollande, doncs, va merèixer a desgrat seu la reputació d'un líder de poca envergadura, gerent més que dirigent, incapaç de posar ordre a les batalles sangonents entre els anomenats elefants socialistes , que s'acusaven mútuament de desfetes passades i de derrotes a venir.

Contra ell tenia també el fet de no haver estat mai ministre, ni tan sols un anodí secretari d'Estat, un fet certament insòlit per a qui vol assumir un mandat tan carregat de poder real i simbòlic com el de president de la República Francesa. A França, però, la presidència mai no és gaire lluny de la monarquia i, per tant, per seduir els electors, l'amable solemnitat pot ser tan important com les idees. Així ha arribat a convèncer una majoria de votants que haver tingut com a màxima responsabilitat el càrrec de president del Consell General de la Corrèze (departament poblat per dos-cents quaranta mil humans i cent trenta mil vaques) no era cap obstacle per ser el successor de François Mitterrand i del general De Gaulle. Ni per encarnar, en l'imaginari col·lectiu francès, la part d'essència divina que continua posseint qui seu al cim de l'estat. Esclar que, tot i la seva metamorfosi, Hollande ha afirmat que seria un "president normal". I aquesta expressió ha estat un argument electoral notable a oposar a la "hiperpresidència" de Nicolas Sarkozy, però, en el fons, Hollande se situa aquí com a continuador del seu predecessor immediat.

Sarkozy i Hollande

Els dos homes, amb estils tan diferents, podrien ser els dos primers caps d'estat francesos a haver-se desfet d'alguns parracs reials. El primer, per semblar un aventurer amic del gran món; el segon, per la seva semblança amb caps de govern escandinaus: accessible, modest, raonable... Tot i que el seu historial familiar mostra que sota aquesta aparença benèvola existeix un home més rugós, el camí personal del qual deu ser més complex del que es podria pensar.

El seu pare, un metge de la quieta Normandia, era molt proper a l'extrema dreta de la postguerra i Hollande, diuen els seus hagiògrafs, va haver d'heure-se-les amb l'ombra d'aquesta figura una mica funesta per construir-se una identitat política pròpia.

Els mateixos zelosos afirmen que, als anys vuitanta, François Hollande i la seva companya Ségolène Royal, tots dos joves diputats mitterrandòfils, sabien que l'un o l'altre accediria un dia a la presidència de la República. Primer ho va provar ella, amb un resultat una mica penós contra Nicolas Sarkozy, i ara ho ha aconseguit ell. Mentrestant, hauran tingut quatre fills i s'hauran separat.

Com Sarkozy durant un temps, Hollande és un president amb parella de fet -ambdós, doncs, igualment pecaminosos-. I, com Sarkozy, potser li caldrien mil anys per resoldre tots els problemes del país. Només en tindrà cinc per convèncer els electors que valia la pena que renunciés a la xocolata i a les patates fregides.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT