Enviat especial a GrèciaÉs un desig. Que no oblidi mai, per favor, la foto que em va fer l’Esra, que avui dormirà en una benzinera de l’E-75 al nord de Grècia. Ni el petó tan dolç -un sospir damunt l’orella- que em va regalar el Mahmud mentre el seu pare, més jove que jo tot i que no ho sembla, em somreia. Que no oblidi mai el nen que preferia jugar a futbol amb mi més que amb els petits perquè xuto millor.
La música del violí del noi irlandès de Lesbos. El somriure de la noia de Kobane que es renta el cap damunt les vies a Idomeni. El nen d’Alep que va cantar per a nosaltres en una nit plujosa. La calor a la cara, asseguts al voltant del foc amb l’Ola i tota la seva família, escoltant com ens explicava en anglès la seva vida. L’olor estranya de la muntanya de salvavides que hi ha al nord de Lesbos.
Tampoc em vull oblidar mai de la Sana, la nena afganesa que avui surt a la portada del diari. L’orgull del pare de l’Aimal -de Kabul- quan li dic que el seu fill és molt bon noi, i em contesta que els seus germans també, que tots els seus fills són good i els abraça amb braços llargs de pare. La mirada profunda d’Emilia Kamuisi, l’àvia de Lesbos, quan ens desitjava kaló taxidi [bon viatge] en marxar de casa seva. Com era de fosc l’Egeu de nit, i la seguretat que em feien sentir la gent de Proactiva en la seva guàrdia nocturna. I les fotos d’amics morts emmagatzemades al mòbil d’una noia massa jove per tenir telèfon.
Hem viatjat, amb la Cristina Mas, més de dos mil quilòmetres per Grècia, una terra que m’encanta. Hem conegut bona gent que pateix una situació molt difícil i també molts altres que fan més del que poden per ajudar-los. Hem intentat explicar les seves històries. I el meu desig és que no ens en oblidem mai. I que no els oblidi l’Emma, que vol que m’endugui el Mahmud a casa.
