Las Vegas de Macau, la ciutat entre dos mons
Macau, un dels models a partir del qual es vol construir Eurovegas, és una ciutat entre dos mons. Per una banda, hi ha els districtes on fan vida els veïns de sempre i, per l'altra, el paradís del joc, el centre de casinos més visitat del món, on trobes les sales de joc, els complexos comercials i els barris on resideixen els seus empleats. He visitat Macau dos cops: el primer va ser el 2007, quan Macau va superar Las Vegas en clients; l'altre va ser un any més tard, aprofitant que era a Hong Kong -entre les dues excolònies només hi ha una hora en ferri-. Si bé sembla que els dos mons fan la seva separats, hi ha dues línies de contacte palpables, una que manté unides les autoritats polítiques amb els empresaris de l'oci i l'altra la que porta els turistes de ruleta i blackjack a fer un volt pel nucli antic.
El Macau antic és un indret atractiu per viure-hi i per fer turisme gràcies a una combinació única del llegat colonial portuguès i la tradició comercial cantonesa. Els cantonesos, com els catalans, tenen fama per la seva qualitat com a emprenedors. Siguin les seves cafeteries, els negocis a l'aire lliure, els cementiris portuguesos o els patis de les escoles amb nens d'uniforme, Macau té un aire decadent que recorda Lisboa, però també de parc temàtic, com de Poble Espanyol, sigui perquè encara els rètols públics estan impresos en portuguès -tot i que ja ningú el parla- o pel contrast entre la modernitat de l'àrea dels casinos i els vells edificis colonials.
Casinos atrotinats en marxa
Al centre de la ciutat criden l'atenció els vestigis del primer desenvolupament de l'oferta d'oci: casinos atrotinats, però encara en marxa, i hotels que han passat de moda. Em va fer la impressió que pels carrers neuràlgics de Macau s'hi veien més pidolaires que en altres ciutats de referència de la Xina. Els ciutadans no es queixen dels casinos, fa més de 150 anys que hi conviuen, i sobretot en fa 50 que s'han consolidat com la principal font d'ingressos. A la premsa hi trobes cada dia articles lloant qualsevol inauguració i acció de les principals empreses del joc, però també un seguiment més o menys sever, segons el mitjà, del combat contra la corrupció i les màfies del sector.
La zona dels casinos és un món artificial. El desenvolupament urbanístic és mastodòntic i s'hi intueix una inflació i una especulació immobiliària de bandera. La cúspide de tot plegat són els casinos de Las Vegas Sands, l'empresa de Sheldon Adelson, promotora d'Eurovegas. Tot i que Las Vegas Sands va inaugurar aquest abril el Sands Cotai, un complex turístic més semblant al que és l'strip de Las Vegas, el Venetian segueix sent el seu casino emblema a Macau. Les sales de joc del Venetian són tan grans -51.000 metres quadrats- que és difícil veure-les plenes. La zona de botigues reprodueix els espais més coneguts de Venècia, els principals canals i la plaça de Sant Marc. La il·luminació artificial projectada en unes voltes del cel acompanyades de gravacions de cants d'ocells, més que transmetre't la sensació que és de dia les 24 hores -és la intenció-, el que aconsegueix és descol·locar-te. Als hotels i les botigues hi ha famílies amb criatures però a les sales de jocs els menors no hi poden entrar. Al casino es manté el silenci i l'ordre: s'hi veu molt personal de seguretat, molts cambrers servint alcohol amunt i avall i prostitutes de luxe, que salten a la vista per la indumentària i perquè, si no estan esperant que algun home acabi de jugar a cartes, s'esperen en una barra prenent alguna beguda, sense alcohol.
