Publicitat
Publicitat

CARA A CARA

L’opinió dels altres

"La defensa de les idees pròpies podríem dir que passa per un moment excel·lent"

La condemna a un any de presó de la tuitaire Cassandra pels acudits sobre el volàtil almirall Carrero Blanco s’afegeix a una corrua de condemnes i debats sobre la llibertat d’expressió. És obvi que ningú no polemitza sobre una opinió quan va a favor de les seves idees. De fet, la defensa de les idees pròpies podríem dir que passa per un moment excel·lent. El que és preocupant és la minvant disposició de la gent i les institucions en la defensa de l’opinió de l’opositor o, fins i tot, de l’enemic.

Per saber quines són les restriccions admeses per la legislació internacional a la llibertat d’expressió, acudim a l’article 19.3 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Allà s’admet que es pugui limitar la llibertat en els àmbits de “respecte als drets o la reputació dels altres; la protecció de la seguretat nacional, l’ordre públic o la salut o la moral públiques”.

A ningú no se li escapa la gran trampa que hi ha sota aquest redactat: la seguretat i l’ordre públics poden ser considerats, en una situació bèl·lica com la nostra, qualsevol cosa. Si faig enaltiment de l’Estat Islàmic se m’emporten a presó, però si per contra enalteixo els bombardejos de l’OTAN molts em consideraran un analista pragmàtic i allunyat del “bonisme”. No podem sostreure el debat sobre la llibertat d’expressió del fet (obviat i oblidat) que fa 16 anys que estem en guerra. Una guerra que, des de la Patriot Act nord-americana del 2001, fa que definim drets i llibertats en termes d’ ells i nosaltres.

El debat de la reputació

Una altra restricció problemàtica és la de la reputació. És obvi que criticar o burlar-se d’algú (persona o institució) afecta la seva reputació. Però defensar la reputació de manera absoluta suposa, de fet, negar el dret a la crítica o la burla. I és en aquest terreny quan apareix el gran distorsionador: les xarxes socials. La descontextualització del missatge a les xarxes -o, per ser més exactes, l’alienació entre què s’ha dit i qui ho ha dit-, genera un espai buit entre la llei i la moral.

Quina diferència hi ha entre una piulada satírica i una d’odi? Sense context, cap. Ni la formalitat, ni el canal, ni cap element gràfic les distingeixen. En el món analògic, el canal determinava la intenció. Un comentari a El Jueves s’emparava sota l’ animus iocandi. Un comentari fet en un llibre de Falange era, evidentment, doctrinari, no còmic. Però, ¿com jutges intencions en un canal neutre i anònim? I pitjor, ¿han de ser els jutges els que valorin les intencions?

I aquí enllacem amb l’última restricció, que és la més preocupant: la limitació de la llibertat per criteris de moral pública. A la gent que avala els límits a la llibertat jo els obligaria, per llei, a definir-los explícitament i a dissenyar i pressupostar l’òrgan censor adequat per vigilar-los. Així veuríem una nova i estranya aliança en favor de la restricció procedent d’una dreta neoconservadora i d’una esquerra defensora de la censura en nom de la correcció política.

És finalment la moral pública -o, si en volen dir així, la tolerància- l’últim termòmetre de les llibertats. Una societat que només es vol escoltar a si mateixa i que veu en la diferència, la dissidència i l’alteritat ofenses “morals”, no necessitarà formalment cap codi legal de caràcter restrictiu. S’haurà emmordassat ella soleta.

image-alt

Per saber-ne més

La llibertat és confiança

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT