UN PARTIT SOTA SOSPITA

L’ou de la serp de la corrupció

Continuïtat històrica del finançament irregular del PP, una pràctica sistèmica

El veterà penalista José Mariano Benítez de Lugo (Madrid, 1941) escriu, després de demanar el 31 de març del 2016 la declaració com a testimoni del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en el judici oral del cas Gürtel, que no sent “cap respecte per ell com a president d’un partit que fa dels comportaments corruptes el seu ADN”. Segons una breu diligència de deu línies de divendres passat, el tribunal de la Gürtel sol·licita al president de l’Audiència Nacional, José Ramón Navarro, que gestioni amb la Moncloa la data per a la compareixença del testimoni Rajoy, l’únic president de govern de la democràcia que haurà prestat declaració.

Quin seria l’origen de la molècula en què es trobarien les instruccions que un partit, el PP, utilitza per desenvolupar la seva activitat? L’home que representa la continuïtat històrica en el finançament irregular del PP és un dels principals acusats a la Gürtel i ho serà en el judici de la comptabilitat B, que amb tota probabilitat se celebrarà en algun moment del 2018: Luis Bárcenas. És l’home que Rajoy -contra la voluntat de l’aleshores flamant secretària general, María Dolores de Cospeldal- va fer tresorer nacional del partit el juny del 2008, en substitució d’Álvaro Lapuerta.

Bárcenas va heretar el 1990, quan era el gerent del partit, la comptabilitat B de mans de Rosendo Naseiro, segons està acreditat als papers originals aportats al jutge Pablo Ruz el 15 de juliol del 2013, i la va portar fins aquest mateix any. Allà, com la comptabilitat manuscrita que portava Leslie Shumway, un dels comptables d’Al Capone al Chicago dels anys 20, van anotar-se una part dels moviments domèstics del PP: l’entrada de donatius il·legals, en negre, per valor de 7,5 milions d’euros, i la seva distribució en sobresous i despeses diverses. Només una punta de l’iceberg del que es movia a la central del PP, que tenia la seva rèplica en les finances dels partits regionals.

Entre el 1990 i el 1992, mentre es desenvolupaven les diligències de la investigació sobre el tresorer nacional del PP, Rosendo Naseiro, Bárcenas, el seu delfí, seguia anotant els apunts en B. O, com ho anomenaria avui Bárcenas, la seva comptabilitat “extracomptable”.

El cas Naseiro de finançament irregular del PP va ser arxivat pel Tribunal Suprem -per unes intervencions telefòniques declarades il·lícites- i va acabar amb l’absolució dels acusats, el 15 de juliol del 1992. Ni tan sols la investigació de la causa va interrompre la comptabilitat B, com ho testifiquen les anotacions de Bárcenas.

L’arxivament del cas va ser precedit per una cèlebre portada del diari Abc, que acostumava a atacar de manera despietada el jutge instructor, Luis Manglano. El magistrat del País Valencià, que havia heretat les intervencions telefòniques a dirigents del PP, va dir que es vestiria de torero en cas que s’anul·lessin com a prova. En ser anul·lades, el diari el va disfressar de torero en una portada, el 19 de juny del 1992: “El cas Naseiro es converteix en el cas Manglano”, va titular, amb el jutge envestit per un toro.

El jutge Alberto Jorge Barreiro, que segueix a la sala segona del Tribunal Suprem, va escriure després de l’arxivament unes línies magistrals: “ Las elucubraciones que hemos ido haciendo nos conducen a desvelar cuál ha sido el auténtico error del juez que instruyó el caso Naseiro: entender -pecando quizá de ingenuidad - que en la aplicación de la ley penal ya no existía la distinción entre los hombres de gran guisa, los franqueados y los siervos, olvido que le llevó a aplicar a los primeros unas leyes procesales aprobadas para los últimos ”.

El sacrifici personal

L’arxivament va ser la patent de cors per al futur del PP. Si en l’ou de la serp es pot observar el rèptil ja format a través de la fina membrana, l’arxivament del cas Naseiro va permetre conèixer com s’operava al PP.

Seria necessari esperar 21 anys, fins al 15 de juliol del 2013, perquè Bárcenas fes la seva confessió, amb els papers del període 1990-2008 al davant, i descrivís el contingut de les anotacions: pagaments al voltant de 322.500 euros en sobresous, a Rajoy inclòs.

Però tornem a la molècula, que conté les instruccions que un pattit polític com el PP utilitza per desenvolupar la seva activitat. Quines instruccions es transmeten els uns als altres? Els dirigents del PP estimen que fan un sacrifici personal en participar en els diferents estaments del poder. La pregunta clau que es plantegen és: “Com es pot viure amb 4.000 euros?” “Impossible”, responen.

Hi ha, doncs, un sistema que preveu diferents emoluments o nivells: un sou legal en A i sobresous en B, complements segons els mèrits. A més, per als que no disfruten de sobresous, hi ha contractes en A, derivats en alguns casos de l’organització central del partit. I després hi ha un altre nivell, que podríem anomenar xarxa premium en B, per a caps locals o regionals, que es canalitza entre empreses i partit a diferents nivells.

Tenint en compte aquest esquema no és difícil entendre la perplexitat d’imputats com l’exdiputat Vicente Martínez-Pujalte, l’exdiputat i ambaixador Gustavo de Arístegui, l’exdiputat Pedro Gómez de la Serna i l’exsenadora Ana Torme. O d’una altra personalitat -que no està imputada però que també participava en l’esquema descrit- com és el cas de l’exdiputat i exministre Federico Trillo, compensat amb l’ambaixada a Londres.

En aquest context, per tant, s’han de situar els casos de voracitat extrema, segons fonts pròximes a alguns dirigents del PP “afectats” en assumptes considerats “menors”, com el de Rodrigo Rato, exvicepresident del govern espanyol entre el 1996 i el 2004, i el d’Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid i del Canal de Isabel II.

El control de la fiscalia

Tot i les evidències, el PP mai reconeix que existeixi una corrupció sistèmica, una admissió que suposaria l’harakiriper a la cúpula, liderada per qui té tot el poder a l’administració, començant pel president del partit i la secretària general, que té els poders que li delega Rajoy.

El partit ha intentat des del començament d’aquesta legislatura un canvi estratègic que consisteix a desactivar les institucions clau per destapar la corrupció, representada en els nomenaments que ha fet el ministre Rafael Catalá: el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, i el fiscal en cap d’Anticorrupció, Manuel Moix.

El PP aposta ara per desactivar la Fiscalia Anticorrupció, creada el 1995 però que va adquirir expansió i poder a partir del 2004. Una fiscalia que, als ulls del PP, és una màquina de perseguir escàndols de corrupció... del mateix PP.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT