Dossier 15/06/2012

"No ens imaginàvem haver d'ajudar els fills"

A.g.m.
3 min

CASTELLDEFELSAl barri de Vista Alegre de Castelldefels, en un pis petit en què "el que es veu és el que hi ha", Luis Pazo i Antonia González es lamenten de la difícil situació a què han arribat. Només ingressen els 700 euros de la pensió d'ell, però a més de mantenir-se han d'ajudar els fills i els néts a tirar endavant. "No ens ho imaginàvem pas; en comptes de donar-los un plat de menjar, ens l'haurien de donar ells a nosaltres; amb cinc mascles que tinc!", diu el Luis, de 73 anys.

Tots dos van néixer a Sanlúcar de Barrameda, a Andalusia, i van venir a Catalunya fa 30 anys per unir-se a altres familiars. Ell ha treballat tota la vida, en tota mena de feines, tant a Andalusia com aquí: "De cambrer, de barber, en la construcció... el que sortia; m'adaptava a molts tipus de feines, no tenia cap problema", explica. Amb 52 anys, però, l'empresa on treballava va tancar i es va quedar a l'atur. Amb l'edat que tenia, ja no va aconseguir trobar res més. "Vaig estar vuit anys cobrant l'atur i l'ajut familiar, fins que als 60 em van jubilar, cosa que jo no volia", relata decebut.

A banda de la frustració de no treballar, els vuit anys a l'atur i l'avançament de la jubilació no van ajudar gens a fer que al Luis li quedés una bona pensió. "M'havia imaginat que seria una altra cosa, després d'haver treballat 30 anys en la construcció", lamenta. Tot i això, els seus 700 euros contrasten amb la falta d'ingressos de l'Antonia, de 71 anys. "Només havia treballat per hores, sense assegurança; les dones de la nostra generació no feien una altra cosa, i menys amb fills petits", explica. Com que havia treballat poc i sense cotitzar, no té ingressos sinó que depèn absolutament de la pensió del seu marit. Molts mesos, justa o directament insuficient.

Amb una pensió no n'hi ha prou

El Luis i l'Antonia tenen la sort de tenir el pis pagat, però tot i així els 700 euros que ingressen amb prou feines els arriben per pagar el més imprescindible. "Entre la contribució, les escombraries, el cementiri, la llum, l'aigua, el gas i el menjar, gairebé tot se'n va amb les despeses fixes", lamenta l'home. La parella viu amb un dels seus cinc fills, però també miren d'ajudar amb diners i menjar a la resta. "Dels cinc, només un té feina, els altres quatre no. Fa anys que no treballen i tenen més de 40 anys, de manera que ja ho tenen difícil per trobar res, i més amb les coses tan malament", es queixen. "Estan casats, tenen fills i viuen a casa seva, però necessiten que els donem alguna cosa. Quan podem, els donem diners i quan no, com a mínim poden venir a menjar aquí", diu l'Antonia resignada. "És el que hi ha. Què hi pots fer? Són els teus fills", conclou.

Amb la resignació i les ganes d'ajudar, però, no sempre n'hi ha prou. Amb les petites quantitats de diners que intenten donar als fills i amb alguns dels seus néts anant a menjar a casa seva molts dies, el Luis i l'Antonia s'han vist obligats a demanar ajuda. Va ser ella qui va acudir a l'Ajuntament per explicar tots els seus problemes i, després de passar per l'assistenta social, es van posar en contacte amb la Creu Roja. Tot i no poder accedir a ajuts econòmics, com a mínim han aconseguit que els donin menjar.

Les desgràcies no vénen soles

El Luis i l'Antonia no han tingut una vida fàcil. Van tenir sis fills i en van perdre un en accident de trànsit, al davant de l'escola, quan tot just era un marrec. Després han anat veient com els altres s'anaven quedant a l'atur i tenien problemes greus per tirar endavant. L'últim revés, que encara estan intentant assimilar i que lluiten per solucionar, és veure com un d'ells ha acabat tancat en una presó de l'Equador. "Una noia el va enganyar dient-li que anava amb ell de viatge, li va posar droga a la maleta i el van detenir", diu la mare consternada. "Ja fa vuit mesos que està tancat i encara no se sap ni quan serà el judici ni res. A més, els advocats d'aquí ens diuen que no s'hi pot fer res", afegeix. Demanar l'ajut alimentari de la Creu Roja també té com a objectiu gastar menys diners en menjar per estalviar-los i enviar-los a aquest fill. Un intent desesperat d'uns pares que no es volen quedar amb els braços plegats.

Ara fa quatre mesos el Luis va patir una caiguda que li va provocar una lesió greu a l'esquena i l'ha obligat a dur un suport lumbar que li impedia fer vida normal. Fa poques setmanes l'ha pogut canviar per una faixa, que és lleugerament més còmoda, però les molèsties són una càrrega més a suportar en una situació ja molt difícil. "El temps es fa molt llarg", resumeix l'Antonia. Al seu petit pis de Castelldefels, fent-se companyia l'un a l'altre i amb la distracció de la televisió, confien que els canviï la sort.

stats